Arts de carrer o “la cultura va a la muntanya”

Què és un festival de teatre sense platea, una fira de dansa sense escenari, un concert fora d’un auditori, una activitat cultural que no té lloc en cap recinte, un espectacle per a tots els públics sense butaques?

És un esdeveniment d’arts de carrer

A Catalunya hi ha 17 projectes d’aquest tipus que s’han reunit a la Plataforma d’Arts de carrer, per ajudar-se mútuament i per visibilitzar la seva tasca. “Ni butaques ni parets” és el seu lema. El passat 17 de juny van fer una jornada a la que ens van convidar a participar i on també van presentar un informe de la seva activitat conjunta.

Més de 1.000 funcions, més de 2.000 artistes, més de 50 gestors implicats de forma estable al darrera, més de 300 professionals a la recta final, més de 4.000.000 d’euros de pressupost amb quasi un 25 % d’ingressos generats per l’activitat i per patrocinis i 540.900 espectadors al 2015. I tot això orientat a un objectiu central que comparteixen: la democratització de la cultura mitjançant les arts de carrer. Aquest objectiu apareix en molts projectes culturals, es podria dir que ha estat el “sant grial” de la gestió cultural de la transició democràtica.

Els membres de la Plataforma d’Arts de carrer són bons exemples de l’esforç esmerçat per democratitzar l’accés a la cultura. Com ho és tota activitat que ocupa un espai públic amb propostes artístiques i on, sovint, els propis ciutadans en són els protagonistes i el motor, ja sigui en un marc festiu o en una espontània celebració col·lectiva.

 

Viladecans2


Però aquests esforços no són suficients i, globalment, hem d’assumir el fracàs de polítiques i projectes dedicats a fer accessible la cultura per a tothom.
A nosaltres, professionals de la cultura convençuts del seu valor i apassionats per la seva matèria prima, la dada ens pot sorprendre però, segons la Encuesta de condiciones de vida del Instituto Nacional de Estadística (INE) de 2015 –publicada recentment i comentada en aquest article2/3 parts de la nostra societat no ha participat en cap esdeveniment cultural el darrer any.
A l’activitat cultural al carrer s’aplica la metodologia “Mahoma va a la muntanya” per facilitar l’opció de viure una experiència cultural sense posar cap barrera d’accés, ni econòmica, ni física, ni conceptual en la major part dels casos. És ben possible que alguns dels nostres veïns no vegin gaire més teatre en la seva vida que el que puguin viure al seu carrer, en el marc d’un festival com els de la Plataforma d’Arts de carrer, o en aquell cap de setmana que tota la ciutat es vesteix de festa.

 

I és molt provable que no hi hagi millor manera d’explicar el valor i la importància de la cultura als nostres conciutadans que provocant un somriure col·lectiu en una plaça pública amb un espectacle de circ, de dansa o de teatre. Conciutadans que també podríem anomenar mecenes, en tant que són cofinançadors de gran part de l’activitat cultural a través dels seus impostos.

La vigència de l’objectiu de democratització de la cultura mitjançant les arts de carrer és plena, i més encara quan la desigualtat social s’ha accentuat en els darrers anys. L’acció directa a l’espai públic posa el seu gra de sorra, però que la cultura arribi a tothom passa també perquè els gestors en fem un mirada crítica, realista, sense caure en apriorismes o bonismes; sense simplificar una realitat que és complexa i sense deixar de treballar altres objectius també importants. 

Si no, tot aquest desig es quedarà en això, en un brindis al sol.

 

Entrades relacionades