Balanç de temporada d’un consumidor cultural

vila

Ara que la temporada està pràcticament acabada és un bon moment per a fer balanç.

A la temporada 2014/2015 he anat 22 vegades a una activitat escènica, a 8 equipaments diferents. 4 a Barcelona, 3 fora, 1 d’ells de proximitat, tot i que un dels altres tampoc em queda massa lluny.

7 han estat concerts (o la música ha estat central a l’espectacle), 14 obres de teatre, 1 de circ.

8 espectacles han estat familiars (dels quals només 1 seria exclusivament teatral, i 1 és el de circ).

No he anat mai sol. Als espectacles familiars, hem estat 3. A la resta, quasi sempre amb companyia (no sempre la mateixa). En 2 ocasions he anat en grup, de 4 o més.

Quan ha arribat el moment de la compra he intentat no pagar més del necessari. No he destinat temps a buscar ofertes, però si m’he preocupat de mirar les polítiques de preus i opcions d’abonament dels equipaments.

Rebo mails regularment de 2 d’aquests equipaments. A aquests 2 conjuntament he fet quasi el 70% del consum. A través dels mails he rebut ofertes específiques. No les he obert totes, no m’han interessat totes les que he obert. Però en 2 casos diria que el mail d’oferta va generar una compra.

Sense els mails la meva vinculació a l’equipament seria molt menor. Gràcies als mails, per exemple, a aquestes alçades en conec la programació  de la propera temporada i en aquestes setmanes estic avaluant si compraré (de nou) un abonament. En 1 dels casos ho faré segur.

L’email funciona com a eina de conversió! Ara bé… si algun d’aquests equipaments m’enviés més mails dels que ara m’envia, aviat dia em passaria pel cap posar-los a una safata de segona categoria o a donar-me de baixa del mailing list.

Aquests espectacles han implicat 39 entrades. En com a mínim 2 ocasions les meves compres han provocat o contribuït a que alguns amics també en compressin, si també les sumem estarem a prop de les 45 entrades.

El preu de les entrades ha anat des dels 22 € als 80 €. Quan comptabilitzo el preu, comptabilitzo un preu total. L’import de les entrades (normalment 2), més desplaçament i pàrquing (si s’escau), més cangur en algunes ocasions. Quan hi ha despesa de cangur es dispara la xifra final. Em queden uns quants anys encara amb aquesta despesa addicional.

A nivell de costos també avaluo el temps i la necessitat de planificar, anticipar molt una compra és un handicap. La llibertat per decidir què fer fins a l’últim moment és valuosa.

Desplaçar-se i aparcar és més fàcil a alguns llocs que a d’altres. Redueix el temps a dedicar a l’experiència (i per tant el temps de cangur) i augmenta la comoditat, no és un factor menor. Com no ho és l’horari, si els espectacles comencessin abans, estaria menys cansat, tindria més opcions de transport (públic) i de cangur.

La valoració del temps és relativa, és resultat d’una comparació amb les alternatives. En aquest sentit, la cultura en viu competeix amb altres propostes d’oci. Cada vegada disposo de més opcions d’oci digital de grandíssim nivell, còmodes, econòmiques (sobretot per les seves estratègies de preu), a casa.

3 dels espectacles han estat memorables i els recordaré molt de temps. Amb alguns dels espectacles he descobert actors i directors que a partir d’ara seran una garantia per a mi, si m’assabento de que estrenen producció molt probablement intentaré anar a veure-la. [No puc evitar deixar una recomanació: Vilafranca, del Jordi Casanovas. A més farà temporada a Barcelona, al Teatre Lliure, després d’estrenar i fer gira pels Teatres Amics en una valenta producció conjunta que ha estat un dels grans esdeveniment teatrals de la temporada, i que seria genial si pot tenir continuïtat]

A la sortida d’aquests espectacles els comentaris eren: “hem d’anar més al teatre”, “on més a part de al teatre podem viure una experiència tan intensa com aquesta”. Aquest efecte  impregna molt directament també a l’equipament. Esdevé o es manté com a referent, llegeixo més els seus mails, les noticies que als mitjans on apareixen, els tuits on surten mencionats…

Per contra, altres espectacles han estat per sota de les expectatives. En algun cas per culpa meva, m’havia d’haver informat millor, jo no era públic per aquella proposta. Aquests espectacles rebaixen el meu desig de cultura en viu i l’interès per l’equipament.

Important: l’any anterior vaig anar a 7 o 8 espectacles. Per tant, la capacitat per a anar a viure cultura en viu és molt elàstica! Amb els no consumidors o els consumidors esporàdics és una altra cosa, però per als aficionats, és molt fàcil duplicar o triplicar el consum cultural. Amb les propostes adequades, les comunicacions adequades, els preus analitzats i pensats, en definitiva, amb una adequada i segmentada estratègia de màrqueting, tenim una gran bossa de venda d’entrades en potència. Hi ha 365 dies a l’any, si en aquest temps algú va al teatre o de concert 3 vegades, és evident que li agrada la cultura en viu, i encara queden 362 opcions per omplir! Tenim molta feina!

Un corol·lari a partir d’aquesta reflexió: els agents del sector no competeixen entre ells (com anàlisi de dades confirmen aquí i al Regne Unit), no hi ha un número total d’entrades a repartir. Els mateixos consumidors poden comprar 1 milió d’entrades o en poden comprar 1,5 milions d’entrades. No ens repartim un pastis, junts hem de fer més gran el pastís.

Aquesta només és una descripció molt particular, cada espectador en tindrà la seva. Necessitem conèixer moltes d’aquestes històries, empatitzar amb el destinatari final de tota la nostra feina, analitzar el recorregut de la seva relació amb nosaltres. I dissenyar estratègies avaluables que ens portin a millorar en els nostres objectius o a aprendre.

Les dades de tots els moments de contacte entre nosaltres i l’espectador (al web, a l’email, al ticketing, a les xarxes, a les taquilles, a les recepcions) són un actiu de gran potencial per a fer tot això.

No comencem la propera temporada de zero, fem-ho sabent més sobre els nostres públics, sobre el que hem fet bé i el que no hem fet tant bé. I que tinguem sort!

 

 

Entrades relacionades