Guia de supervivència per a professionals de l’efímer. Part 3.

 

Tecnologia i gestió d’equipaments escènics (extracte de la ponència de Pepe Zapata, soci i consultor de Teknecultura a Mercartes. Valladolid, 7 de novembre de 2014)

 

La tecnologia és un dels factors tant en la recent transformació de les formes de participació i d’accés ciutadà a la cultura, com en la protecció dels drets culturals, i fins a la recent conformació dels nous processos de producció i consum. Sectors com la música, la literatura, el cinema i el videojoc ja ho estan vivint en carn pròpia.

 

El primer pas és ser conscients del canvi absolut de paradigma, de com els mitjans de producció, distribució i comunicació cultural estan a l’abast de tothom, i de com els gestors -en tant que mediadors- hem perdut el monopoli del control d’alguna d’aquestes fases. Som coales: o som útils i trobem el nostre eucaliptus, o desapareixem. El nostre paper com a gestors està en canvi continu.

Mentre la relació entre creadors i públics cada vegada és més directa en altres camps, les arts escèniques encara viuen aquest procés de transformació en la distància, com si no anés amb elles. Encara que les expressions artístiques en viu puguin semblar immunes a la interacció amb la tecnologia, no poden obviar la necessitat de convertir-se en vehicle de comunicació i d’expressió de la societat. I això comporta hibridació, interdisciplinarietat, transmediació, impuresa … Si ens impermeabilitzem a aquests canvis, acabarem a la vitrina d’una sala secundària d’un museu amb un cartell que digui “espècie en extinció”.

 

En el fons, tot passa per la personalització d’aquesta tecnologia als nostres objectius com a organització, per la seva adaptació als interessos prioritaris de la nostra estratègia.

 

Partim d’una premissa fonamental: la tecnologia és una commodity absoluta. El veritable valor està en la comprensió i la visió sobre com aprofitar aquesta tecnologia per aconseguir els nostres objectius. Simplement es tracta d’aconseguir la normalització del sector, d’aprofitar les oportunitats de la tecnologia tal i com fan les entitats bancàries, les companyies asseguradores, les firmes d’automoció, els centres comercials. Dotem-nos de CRM, de ticketing, d’eines d’email màrqueting, de web, bloc i perfils a xarxes socials … però sempre que això respongui a una estratègia de desenvolupament de públics i de continguts. I fem-ho en benefici de la millora de la relació amb la nostra audiència, articulant nous canals de comunicació, disposant d’instruments de mesura i anàlisi, i tot això amb un economia de costos cada vegada més baixa. No té sentit distingir entre màrqueting digital i màrqueting tradicional; o és màrqueting o no ho és.

 

No necessitem ser experts en el desenvolupament d’una app per a la venda d’entrades, ni en el disseny d’una campanya d’email màrqueting per al nostre públic, ni en la configuració del Google Analytics del nostre web, ni en la configuració d’un ibeacon per al vestíbul del nostre teatre, ni en la realització d’una infografia amb les dades de la memòria de l’última temporada, ni en la preparació d’una campanya de Facebook ads, ni en la concreció d’algoritmes per combinar dades de la nostra base de dades, per posar alguns exemples cada vegada més usuals en el nostre dia. El autènticament rellevant és saber què optimització del sistema de venda obtindrem a partir d’aquesta app, quina estratègia de continguts hem d’aplicar per millorar la nostra relació amb els usuaris, quins indicadors línia ens ofereixen la informació crítica per a la nostra organització, quin tipus d’interaccions amb els públics generen els nous sensors tecnològics, quines dades són les autènticament imprescindibles per comunicar la nostra informació, quins públics potencials i quins missatges pretenc contactar a través de les xarxes socials, o quina interpretació fem de les dades per entendre els comportaments dels nostres usuaris.

 

Si hi ha un aspecte en el qual podem posar l’èmfasi i la prioritat en la utilització de la tecnologia en les arts escèniques és precisament en l’ampliació de l’experiència de l’usuari, abans, durant i després d’un espectacle. I, en aquest sentit, la sincronia que ofereixen els nous dispositius mòbils permet generar noves interaccions i relacions amb els públics. Experimentem.

 

Artista convidat:

I’ma Going Digital [Digimon The Movie], Jasan Radford

 

Entrades relacionades