La cultura és innocent fins que no es demostri el contrari

Pixabay_seat-218880_1280_740x300-2

 

El passat 30 de maig es va publicar a Núvol i al nostre bloc de Teknecultura l’article “El teatre no és per a pobres”.

Amb un inici de vocació provocadora, l’article defensa que la desigualtat en cultura és, sobretot, efecte de la desigualtat de la societat en la que actua i que lluitar en favor de l’accessibilitat a la cultura passa per lluitar contra aquesta desigualtat.
Pocs dies després, el Instituto Nacional de Estadística (INE) va fer públic el Módulo de participación social de la seva Encuesta de condiciones de vida de l’any 2015. No podia ser més oportú!

L’enquesta és una mina de dades i un bany de realitat per a tothom que es dediqui o tingui interès per la cultura, i la seva nota de premsa n’és un bon resum.

El consum d’espectacles en directe és baix. Només un 32,7 % dels enquestats diuen que han assistit a un espectacle teatral, a un concert, a una òpera o a un espectacle de dansa en els darrers 12 mesos (si pugem el llistó a més de 3 experiències, la xifra baixa al 12,3 %). I no només això, aquests percentatges van a la baixa respecte del 2006 en activitats culturals (mentre no ho fan en activitats esportives). En el cas del cine, el descens dels que hi assisteixen és encara més gran, tot i que segueix sent l’activitat cultural més popular.

 

 

Com a novetat, com a feliç novetat diria jo, el modul d’activitat social de l’enquesta de 2015 també ha indagat sobre les raons per la no assistència. Així, ja no hem de conformar-nos en saber simplement que el 67,3 % dels enquestats no han assistit a cap espectacle de cultura en viu l’any passat. Ara podem preguntar-nos el perquè i, a partir d’això, actuar i intentar millorar aquesta dada tant preocupant.

 

 

Les raons per no assistir són diverses; en la categoria de “Altres raons” queden agrupades un 41 % de les persones enquestades. Per a la resta, la raó més poderosa per no assistir és la manca d’interès, un 28 %. La segona ja és la limitació econòmica, amb un 21 %. Quina llàstima que no disposem d’aquesta dada en l’enquesta de 2006!

Es a dir, una quarta part dels adults que no consumeixen cultura en viu respon que la raó determinant per no fer-ho és el seu cost. Aquesta ha estat la notícia destacada en alguns mitjans: molt ciutadans no van al teatre o al cine (amb xifres similars) perquè no s’ho poden permetre.

Si desgranem aquestes dades en funció dels nivells de renda, veiem com entre els enquestats que assisteixen, i amb una major freqüència, són més nombrosos els que tenen un nivell d’ingressos més alt.

 

 

Per dir-ho clarament, les rendes baixes van menys al teatre perquè no s’ho poden permetre. Just el punt de partida de l’article “El teatre no és per a pobres”. Però… és el preu la barrera? Si baixem o eliminem el preu, la participació cultural pujarà fins el 50 %? La franja gris del gràfic es tornarà com a mínim taronja?

Jo no tinc clar que sigui així.

Per un costat, podem veure com d’altres variables (com ara el nivell d’estudis) tenen una correlació tan forta com la renda en la participació cultural.

 

 

I també, observant les dades per comunitats autònomes, podem veure com una menor mitjana de renda no implica un major % d’enquestats que no assisteixen per raons econòmiques. Extremadura, Ceuta o Melilla en serien bons exemples.

 

 

Sí, és possible que els nivells mitjos de renda no reflecteixin una situació de desigualtat més gran. És possible trobar comunitats amb una renda mitja més gran, però també amb un % més gran de ciutadans amb rendes baixes. No disposem d’aquesta dada per avaluar.

Però també és possible que l’enquesta ens mostri una percepció no només del preu, sinó del preu contraposat amb el valor (sempre que llegeixo enquestes recordo la brillant intervenció d’Alberto Fernández al I Congrés de Màrqueting de les arts que organitza @asimetrica). Aquests enquestats ens estan dient que, ordenant les seves prioritats i la seva disponibilitat, la cultura en viu queda per sota de las seves possibilitats. Per això entre les rendes mitges i altes també apareixen persones que diuen que no es poden permetre assistir a un esdeveniment cultural.

Apuntant en la direcció de l’article citat, el nivell de renda o el nivell d’estudis –i també ho veuríem segons el lloc de residència–… són algunes de les variables evidents d’una realitat complexa que relaciona el que podríem anomenar classe socio-cultural. La classe socio-cultural defineix el valor que aporten les manifestacions culturals analitzades, tant per elles mateixes com pel seu valor simbòlic o relacional; això va a un costat de la balança i a l’altre la disponibilitat de renda. En la resta entre els dos valors, trobem la resposta de si ens podem permetre assistir o no a activitats culturals.

 

Resumint…

  • Sí, el preu és una barrera d’accés, però no per a tothom i no de la mateixa manera per a tothom.
  • Sí, el nivell de renda està associat a la participació cultural. Però no només pel fet de definir una limitació econòmica, sinó també per la seva associació a d’altres factors com els estudis, el bagatge cultural heretat i construït, el grup social amb el que ens identifiquem…

 

I com a corol·lari

(especialment indicat per a polítics i gestors culturals amb responsabilitats polítiques)

  • Siguem prudents amb les lectures simples d’una realitat que presenta molta complexitat, en la que les barreres invisibles poden ser més altes que les visibles.
  • Compte amb les mesures orientades a facilitar l’accessibilitat cultural fonamentades en el preu.
  • Compte amb els judicis ràpids, perquè la cultura és innocent d’elitismes fins que no es demostri el contrari.

 

Entrades relacionades