Un bany de realitat

????????????????????

(c) Håkan Dahlström

Aquestes tres afirmacions són rotundament certes. Ho confirmen les dades. De diferents teatres i equipaments culturals. De diferents gèneres, propostes, ciutats i països, des d’aquí a Nova Zelanda:

  • La major part del públic d’un equipament escènic o musical és nou cada temporada.
  • La major part del públic nou ens visita una sola vegada.
  • Moltes de les persones que venen per primera vegada no tornen a la temporada següent, algunes d’elles no ho fan en molt de temps.

Estem tant malament? No! Aquests resultats són absolutament normals.

I si esperem una realitat diferent, si ens imaginem que la major part del nostre públic són uns consumidors fidels, aficionats i fans del nostre projecte o programació, (molt probablement) ens equivoquem.

Sovint, des del sector cultural, tendim a pensar que els destinataris de la nostra feina són com el nostre entorn proper, o com les persones que veiem cada dia de concert a l’entrada de la sala (i amb la que conversem i ens felicita per la feina). Pensem que són heavy users culturals, consumidors de propostes cada setmana. Aquest segment de públic existeix, però és minoritari.

El públic d’un espai cultural és molt més ampli i divers. I majoritàriament nou. I és lògic que així sigui.

Necessitem ser conscients de la matèria prima amb la que treballem i quin “servei” prestem a la nostra societat, i com de prioritari és per a gran part d’ella. Hem de ser realistes, i assumir i entendre, que anar al teatre 1 vegada a l’any és suficient per a molts dels nostres conciutadans.

Les enquestes de consum cultural del Ministerio, Generalitat, SGAE… ens mostren que molts dels nostres conciutadans no s’apropen a un teatre o un museu any rere any. Les dades de consum que nosaltres analitzem constaten la realitat que us expliquem.

El que fem interessa només a una part de la societat, i és de gran rellevància i necessitat per a una part encara més petita. És un fet.

No oferim un servei de primera necessitat, no oferim un servei per satisfer les necessitats més bàsiques, de la base de la piràmide de MaslowOferim un servei delicat més orientat al desig que a la necessitat, que apunta a les parts altes de la piràmide.

I això no ens fa menys “importants” (tampoc més). Però si defineix un marc, una realitat, que convé no ignorar.

És depriment? No necessàriament. Es deprimeixen alguns dels subsectors més especialitzats de la restauració? (un sector proper del que tenim molt a aprendre…). O els productors de Tabasco?

Serveixi aquesta analogia: el servei cultural és com la salsa picant “Tabasco”. Molta gent no utilitza mai el tabasco (no en compra). Algunes persones l’utilitzen de tant en tant en ocasions comptades i concretes (la petita ampolla de la salsa dura anys a la nevera). Algunes altres persones, menys en nombre, en gaudeixen especialment, l’utilitzen a diversos plats, diferencien entre un tipus i un altre de tabasco (sempre en tenen al rebost).

Cal, doncs, gestionar pensant en tots els nostres públics: els intensos i els principiants, programant per a uns i per als altres, comunicant-nos de forma diferent amb uns i a altres. Treballant un túnel de conversió perquè la nostra feina, i la de tots els nostres col·legues, sigui prou bona com per que cada persona que accedeixi a una experiència cultural en surti amb ganes de repetir-la. Treballar per fer créixer la nostra comunitat, la intensitat de la nostra relació amb ella, assumint i acceptant que diferents persones voldran una relació diferent, i amb diferent intensitat, amb nosaltres.

Entrades relacionades