Per què la cultura necessita de plans específics d’ajuda per part de les administracions?
Siguem honestos, la resposta no és necessàriament afirmativa ni evident. Els governs estan llençant enormes, enormes plans d’ajuda, grans com mai abans, segurament més grans del que les prudències austericistes de nord creuen adequat. En particular, el govern d’Espanya està posant recursos dins de les seves possibilitats i més enllà, crec, confiant en que Europa segueixi sent un projecte comú en el futur.
A més, els està intentant destinar on són més necessaris, amb dubtes, amb errors (com pot ser que no n’hi hagi si no hi ha manual), però, sembla i espero, guiat per objectius concrets i tenint en compte l’opinió d’experts (de la mateixa manera que a la gestió de la pandèmia, per gestionar la crisi econòmica confiar en experts que puguin contrastar i arribar a propostes amb bases objectives sembla una molt bona estratègia).
Així doncs, la cultura serà beneficiària d’aquests ajuts, com la resta dels sectors, o fins i tot més, si és un sector feble i més necessitat d’ajuda. Ajudant a la categoria genèrica no és que no s’ajudi l’específica, és que aquesta queda inclosa a la primera.
Aquesta és la posició expressada pel ministre de Cultura i Esports a la seva compareixença el passat 7 d’abril i recollida i comentada pels mitjans,
aquí la crònica a El País de @TommKoch. L’argument és sòlid, en certa manera és un corol·lari del Primum vivere deinde philosophari de manual. I encara ho és més, quan es refereix a aquest moment concret de la crisi, als seus inicis, assumint que, més endavant, la cultura es pot trobar, llavors sí, en condicions específiques que mereixin d’esforços també específics.
La resposta del sector cultural
La reacció de el sector ha estat d’una unanimitat i una contundència aclaparadora. Raquel Vidales i @silviahernando ho recullen en aquest article amb un titular que expressa clarament la decepció i la seva raó fonamental: “Si no nos ayuda el Ministerio de Cultura, ¿quién lo hará?”.
“(…) aquestes opinions reforcen la percepció d’una part de la ciutadania que creu que el col·lectiu d’artistes i professionals de la cultura mai té prou”
Vistes des de fora, em temo, aquestes opinions reforcen la percepció d’una part de la ciutadania que creu que el col·lectiu d’artistes i professionals de la cultura mai en té prou, tot i estar fortament dopat per subvencions. Així, aquestes opinions es converteixen un cop més en notes de consum intern, que no permeabilizan a altres sectors també afectats per la crisi actual i futura, ni desperten cap tipus d’adhesió específica des de fora, com a molt la d’algun intel·lectual (segurament sospitós de complicitat).
Perquè, efectivament, també altres àmbits que necessiten de proximitat social per a existir es veuen afectats pel confinament i no són vistos permanentment situats a la demanda de tracte específic. Està afectat l’esport, precisament l’altre àmbit de gestió del ministeri (una unió que, d’altra banda, si no és pel lema de mens sana in corpore sano, diríem que és gairebé com de barrejar naps amb cols), o el turisme, indústria capital amb una aportació al PIB enorme, i que podria estar afectada fins i tot per més temps.
Per tant crec que sí, que sí que es pot argumentar queno és moment d’ajuts específics sinó de centrar-nos en la categoria comuna de l’activitat econòmica en general.
Però es pot contra argumentar
En primer lloc, la indústria cultural, no és indústria. Cal tenir això molt clar. Només algunes grans corporacions dedicades a la cultura es poden considerar indústria, tenen departaments financers, gestionen un gran nombre de contractes laborals, compten amb equips de gestió de gran capacitat. La resta, la immensa majoria de les organitzacions culturals, són projectes unipersonals o gairebé, molt d’autònom, molta micropime amb una limitada capacitat fins i tot per entendre les ajudes i el llenguatge que empreses d’altres sectors sí comprenen. Totes aquestes microempreses deleguen aquestes funcions en gestories que amb prou feines entenen el model de negoci dels seus clients, però els porten els comptes i presenten declaracions amb una confiança que si o és cega, és molt miop.
Hi ha, per tant, un problema de comprensió que per si mateix justificaria una “traducció” per dir-ho d’alguna manera. I de la mateixa manera, segur que agrairia una categorització i ordenació en una finestreta única en un terreny propi, en webs de cultura.
“L’activitat cultural a nivell econòmic està plena d’especificitats”
Però la necessitat no és de simple traducció. L’activitat cultural a nivell econòmic està plena d’especificitats, hi ha una discontinuïtat extrema, uns marges d’explotació (en general, a excepció de la cultura de masses, què sí és indústria, i esperem que segueixi així per molts anys) ínfims o negatius, que no permeten acumular múscul financer. I està afrontant aquesta realitat des de la no activitat, no des de la reducció, si no des de la parada més absoluta de l’entrada d’ingressos. De fet, estem davant d’una frenada que produeix marxa enrere, ja que no només es deixa d’ingressar, si no que s’ha de tornar tot l’ingrés anticipat i que finança la creació (que produeix ingressos, si ho fa, quan és una realitat).
A més, la recuperació de la cultura (en viu) també tindrà un carril propi, un dels més lent. En els plans de desconfinament graduals sembla que les activitats d’oci i culturals poden situar-se en els últims terminis, té la seva lògica ja que no són activitats essencials de primum viviere mentre que sí requereixen de proximitat social.
O sigui, que l’impacte és bíblic, no queda un altre adjectiu, i no m’estendré.
I en què es diferencia la cultura?
Es podrà argüir que encara no he aportat aspectes concrets i de pes que diferenciïn la cultura, aquí va:
La cultura no s’orienta al mercat. Almenys fins ara no és el que hem decidit com a societat. A d’altres llocs això no és així, però a Europa, amb diferències, entenem que la cultura no ha de respondre a una demanda de mercat, no tota si més no. Perquè per a moltes propostes culturals no hi ha demanda, o no n’hi ha en el grau necessari per a poder-la produir.
La cultura no pot fer plans de contingència pensant en la futura recuperació, no hi ha una demanda latent que s’està acumulant en una pila de reserva i que explotarà quan les condicions ho permetin, com sí que tenen d’altres sectors que esperen i veuran l’anhelada V de recuperació. En termes d’ecosistema econòmic, la cultura necessita respiració assistida de forma ordinària, sense mesures extraordinàries. Si s’apliquen les mateixes mesures que les dels sectors que poden confiar en el seu mercat l’ecosistema pot quedar molt tocat.
Val la pena aturar-nos un moment en aquest punt pensant en lectures des de fora, encara que probablement en siguin poques. Si la cultura necessita de la intervenció de l’estat no és culpa dels creadors i professionals, no és que aquests siguin més mediocres i menys competitius que els professionals d’altres sectors. Aquests també reben ajudes, encara que per altres raons i amb altres objectius, així que no em sembla adequat comparar les ajudes a la cultura amb les de la indústria automobilística, que segur mereix les seves i retorna en riquesa el que rep.
“Si la cultura compta amb l’estat és perquè serveix a un col·lectiu més gran que el dels seus usuaris directes”
Si la cultura compta amb l’estat és perquè serveix a un col·lectiu més gran que el dels seus usuaris directes, serveix per deixar acta de com som, pensem, vivim, sentim, ens relacionem, emocionem, riem. Deixem constància per que ens ajuda a viure, no ens fa millors (no és condició ni necessària ni suficient, no), però forma part de la nostra naturalesa reunir-nos entorn a relats, necessitem aquests relats per conèixer-nos, per aprendre a conviure. Altres van deixar constància abans, i alguns de forma tan profunda que segles després segueixen sent miralls que reflecteixen veritat i emoció.
Aquest testimoni ens ha conformat com a cultura, com a societat. El nostre sumarà matisos a les cultures futures i les ajudarà a empatitzar amb nosaltres (que, dit sigui de passada, hem esdevingut una generació especialment protagonista, la primera que ha viscut una pandèmia global d’aquestes dimensions), a entendre el que estem fent i farem.
“Necessitem crítica, diferents visions i el component local o aquesta crisi deixarà el món occidental encara més en declivi, més individualista”
Això ho fa Hollywood i no necessiten ajudes es podria pensar. Think again. Sense menysprear el que emet aquesta gran meca de continguts (industrials), no podem conformar-nos amb una visió homogènia de la realitat. Necessitem crítica, diferents visions i el component local o aquesta crisi deixarà el món occidental encara més en declivi, més individualista, més tancat, amb cada família a casa, sense entendre la societat com un plasma si no com una xarxa que suma unitats quan els seus interessos s’alineen.
No és broma. Aquesta societat és distòpica, distòpica de veritat. De casa a la feina i de la feina a casa passant puntualment pel centre comercial per proveir-nos de béns i idees. No és menys cert que aquest judici és subjectiu, una opinió, i el seu valor no és més que aquest. No comptem amb evidències, encara que, sí podem comparar diferències de cohesió i connexió social entre països amb estats i cultures encara “forts”, i altres amb menys estat i una cultura més orientada en exclusiva al mercat.
En tot cas, i tornant a el fil, si la cultura depèn que les administracions inverteixin en ella és perquè així ho venim decidint els ciutadans des de fa molt de temps.
Què podem esperar a partir d’ara?
Per tot això, la cultura està preparada per assumir l’argument inicial des d’un ministeri d’economia o d’indústria, però es decep si el sent des del de cultura. Confiem que les mesures de futur en què el ministre estava pensat siguin de futurs propers i que tot quedi en un error de comunicació, comprensible donades les circumstàncies i experiència en cultura del ministre José Manuel Rodríguez Uribes @jmrdezuribes
I les ajudes necessàries, segueixo opinant, no són només econòmiques. Ni podran cobrir el forat. Així com el govern esperem que sigui empàtic amb el sector, el sector ha de ser empàtic amb el conjunt de l’economia i amb la realitat. No serà possible salvar-ho tot, no tot passa perquè l’administració (recordem que en cultura de fet l’autonòmica és la de major responsabilitat) ho faci. Hi haurà projectes que no resisteixin, el cicle de vida s’accelera i l’esperança de vida de moltes bones idees serà més curta. Potser calgui prioritzar, i això sempre serà injust i estarà ple d’errors (que les dades poden minimitzar). Caldrà innovació, caldrà afrontar la digitalització amb més determinació, caldrà reconversió professional en molts casos.
No deixem que el lament sigui l’única expressió que s’emeti amb força a l’exterior des de la cultura perquè no és ni l’única, ni el més important en el que estem pensant. Tampoc el que ens salvarà.
