Durant aquests mesos no hem pogut mantenir el nostre ritme habitual de socialització i consum de cultura en viu. En paral·lel, el consum en digital s’ha disparat (Netflix va batre rècords de noves subscripcions a l’abril i arriben a 195M d’usuaris en aquests moments[1]). Enclaustrats a casa, recórrer a les pantalles ens “ha salvat la vida”.
Està per veure si aquest increment de consum de cultura en digital és conjuntural o es consolidarà. I en cas de consolidar-se, està per veure com afectarà als pressupostos de les famílies i al temps que disposem per a l’oci i la cultura en viu.
“Netflix & co coneixen molt bé el seu usuari. Li ofereixen continguts rellevants de forma personalitzada”
La pandèmia ha posat en evidència que el futur no es pot predir. És difícil augurar quins canvis d’hàbits culturals han arribat per quedar-se, però, si del present podem constatar alguna certesa és que els Netflix & co[2] coneixen molt bé el seu usuari. Li ofereixen continguts rellevants de forma personalitzada, aspiren a ocupar-li el màxim nombre d’hores d’entreteniment possible, i així, retenir-lo pagant una subscripció mensual que modifica radicalment la relació amb la barrera del preu i l’aversió al risc de l’espectador. Per a l’usuari és fàcil acostumar-s’hi.
Així doncs, tot fa pensar que la gestió dels públics serà més exigent, la rellevància més cara, i aconseguir temps d’atenció de l’audiència més difícil, també per als projectes de proximitat.
“L’experiència en viu mantindrà la seva mala salut de ferro. Seguirà sent necessària, no sé si més que mai, però sí tant com sempre”
No pretenc dibuixar un futur distòpic. Aquestes plataformes digitals no són l’enemic de la cultura en viu (si ho fossin, faríem bé de començar a negociar un armistici). Tampoc ho és la digitalització. L’experiència en viu mantindrà la seva mala salut de ferro. Seguirà sent necessària, no sé si més que mai, però sí tant com sempre. Els projectes culturals que, a més, llegeixin bé els canvis en què els ciutadans ens relacionem amb la cultura, que ja eren tendència als darrers anys i ara s’han accelerat, sabran trobar nous formats i noves formes amb les què relacionar-se amb la seva audiència en un món que, ja no hi ha dubte, també és digital.
La transformació digital no és igual d’imperativa per a tots els projectes culturals, però sí que és una finestra per créixer en audiència i incrementar l’impacte en tots els casos. No parlem d’enregistrar i emetre continguts en línia, una activitat que per a espais sense producció pròpia pot quedar lluny i ser innecessària. Parlem de repensar el projecte, definir la forma en que millor complirem amb la nostra missió en el món actual.
Quin oportú final d’article per a una revista que es titula justament així, Repensem-nos. En la meva opinió, una clara evidencia de la correcta comprensió del moment per part d’Escena Gran. Amb orientació a la comunitat, valentia per a assumir canvis si són necessaris, avaluació i una mica de sort, el projecte serà un referent per la seva adaptació al repte de la digitalització des de la proximitat.
Article publicat al número 6 de la revista Repensem-nos, promoguda i editada per Escena Gran
[1] Informe als inversors de Netflix del tercer trimestre 2020
[2] Netflix és només un exemple paradigmàtic, la resta de plataformes audiovisuals o de vídeojocs, o les xarxes socials persegueixen el mateix objectiu utilitzant estratègies de continguts i formes de monetització diverses.
