La crisi econòmica causada per la pandèmia serà de les que fan història. La caiguda dels indicadors macroeconòmics està sent més accentuada que la de les crisis més recents. I, si bé és d’esperar que amb la vacuna la recuperació també sigui més ràpida, l’impacte en l’increment de les desigualtats, en la disponibilitat de recursos de les famílies, en la reducció de la confiança en el futur, serà enorme i durador. I es traslladarà al consum cultural.
“La despesa en cultura i oci és de les que més pateix en situació de crisi i, també, de les que pitjor es recupera”
Per estimar quantitativament aquest impacte, podem analitzar les dades disponibles de la recent crisi econòmica. Partint de les enquestes de pressupost familiar que realitza l’Institut Nacional d’Estadística a Espanya, constatem com la despesa en cultura i oci (una partida àmplia, que inclou compra de béns i aparells, despesa en activitats esportives, turístiques, premsa… i serveis culturals[1]) és de les que més pateix en situació de crisi i, també, de les que pitjor es recupera.
De 2008 al pitjor moment de la crisi, el 2013, el pressupost de les famílies espanyoles es va contraure un 11%, mentre que l’específicament dedicat a cultura ho va fer en un 27%. L’any 2019 (on el pressupost total recupera els nivells d’abans de la crisi), la despesa en cultura va seguir deprimida en un 20%.
Elaboració pròpia. Font: INE
Per aquest motiu, entre l’any abans del diluvi, 2008, i el de la “recuperació”, 2019, la cultura va perdre pes en la despesa de les famílies espanyoles, d’un 7% a un 5%.
Elaboració pròpia. Font: INE
Per a inferir el passat al nostre futur més immediat hem de tenir en compte algunes diferències rellevants entre aquesta crisi i la del deute de 2008:
- L’afectació per sectors és molt diferent, mentre que alguns (tecnològics fonamentalment) ni noten la crisi actual, altres mesuraran la seva resistència en percentatge de supervivència (la cultura és un d’ells).
- La reacció de les administracions públiques serà diferent. L’austeritat ha deixat de ser una opció. El deute i les ajudes a la reconversió i reconstrucció econòmica seran les protagonistes, si més no en el curt termini.
- Precisament, partint de baixos nivells de despesa en cultura, el seu marge d’ajust en aquest moment és menor.
- Una part de la despesa en cultura i oci si es veurà incrementada, ja ho ha fet, la despesa en serveis de streaming. Una part del consum cultural ja era on line, i ho era de forma creixent (l’esmentada enquesta de consum cultural de l’INE així ho evidencia), tendència que s’ha accentuat amb les restriccions de mobilitat a causa de la pandèmia.
“Ens enfrontem a una recuperació lenta i gradual de l’activitat acompanyada del risc d’un increment en les desigualtats, entre projectes culturals i en les seves audiències”
Amb tot, es fa difícil esperar un creixement del consum cultural tradicional sòlid i generalitzat. Sí que pot accentuar la polarització de les audiències. Molts espectadors concentrats en poques propostes, moltes propostes que es reparteixen el consum de segments més compromesos i nínxols, com a reacció a una major aversió al risc dels que seleccionen amb més exigència els seus interessos.
És a dir, ens enfrontem a una recuperació lenta i gradual de l’activitat acompanyada del risc d’un increment en les desigualtats, entre projectes culturals i en les seves audiències.
Tot un repte per davant (aquí l’amic David Márquez fa relació dels més rellevants). Tant per a les organitzacions, amb una necessitat d’inversió en nous continguts i una gestió de públics exigent, com per al sector, que haurà de enfortir els seus llaços de solidaritat si no vol perdre rellevància; així com per a les polítiques, que hauran de ser eficaces per a la subsistència i necessària transformació digital del sector, amb l’objectiu d’evitar un increment de la desigualtat en les platees.
[1] Clasificación de bienes y servicios de European Classification of Individual Consumption by Purpose a les notes metodològiques de l’enquesta de pressupostos familiars INE.
