Cultura i tecnologia semblen separats per un petit abisme. D’una banda, un sector cultural aclaparat per problemes estructurals [1] que es retroalimenten:
- Atomització
- Escassa capacitat d’inversió en desenvolupament tecnològic
- equips petits
- Dificultats o resistències a el canvi
- Limitacions de temps per escalar noves corbes d’aprenentatge
- Manca de formació prèvia per afrontar les noves necessitats
De l’altre, professionals TIC amb pocs perfils propers a la cultura, amb escassa empatia amb gestors i audiències culturals, amb dificultats per entendre i fer-se entendre pels professionals de la cultura que han d’implementar les solucions.
A teknecultura ajudem a creuar l’abisme amb solucions adaptades que aproximen la tecnologia a la cultura
A teknecultura ajudem a creuar l’abisme amb solucions adaptades que aproximen la tecnologia a la cultura. Cobrim aquesta necessitat de “traducció” amb eines de visualització de dades, de segmentació, de seguiment de continguts digitals o d’automatització, i amb un equip de professionals híbrid: amb gestors culturals, desenvolupadors, tècnics digitals o científics de dades.
Per fer front a aquest “lost in translation”, el primer i més important a no oblidar, és que la tecnologia és sempre un mitjà i no una finalitat.
Es digui CRM, BI, ERP, Big Data o màquina de vapor, el que necessitem no és tecnologia sinó solucions a un problema: conèixer i gestionar la nostra audiència, optimitzar processos de gestió o desplaçar-nos.
La idiosincràsia i capacitats de l’equip determinaran en gran mesura l’opció idònia per a cada projecte.
Identificada la nostra necessitat, molt probablement trobarem diverses formes d’atendre-la, diversos mix d’eines tecnològiques que ens poder ajudar a solucionar el problema de forma eficient. La idiosincràsia i capacitats de l’equip determinaran en gran mesura l’opció idònia per a cada projecte.
Els referents d’altres indústries no sempre són els més adequats. Importar solucions que funcionen en altres sectors sense adaptar-les a una realitat amb equips diferents, amb serveis i productes que res tenen a veure i que compten amb escàs marge de benefici, amb dades limitades en qualitat i quantitat, amb equips reduïts i processos pocs flexibles … difícilment funcionarà o ho farà de forma eficient (veure reflexió ampliada i centrada en el cas d’eines CRM).
Donada aquesta necessitat d’adaptació i la manca de solucions específiques, grans organitzacions poden caure en la temptació de el desenvolupament propi. Això són paraules majors. Els desenvolupaments no acaben mai i el seu manteniment evolutiu acabarà sent el cost més significatiu. La tecnologia requereix escala que sostingui la necessària innovació contínua. Convé ser flexibles en els requeriments, estar oberts a mix de solucions que ens plantegin alternatives igualment efectives per aconseguir els resultats. I, si ni així trobem el que necessitem, mancomunar, unir esforços per crear aquesta solució a mida (si no trobem qui comparteixi la nostra necessitat, potser haurem de posar en dubte la necessitat).
En aquest punt voldria trencar una llança a favor de la sobirania tecnològica. Un objectiu massa oblidat a Europa en els darrers decennis i davant el qual tenim responsabilitats compartides persones, organitzacions i administracions públiques. El km0 en tecnologia també és un valor.
Triem el que triem, escollim sempre eines que es comuniquin bé amb el seu entorn
Triem el que triem, escollim sempre eines que es comuniquin bé amb el seu entorn, programaris amb serveis API oberts que ens permetin crear un ecosistema que funcioni com una unitat, que no ens “segrestin” imposant barreres de sortida. En tot cas, que ens retinguin per valor aportat.
De codi lliure? Depèn del que necessitem, depèn de per què. Per necessitats que reuneixin darrere a comunitats de desenvolupadors prou àmplies poden ser una opció, però lliure no és sinònim de gratuït si necessitarem implementació o adaptació. I, sobretot, tinguem en compte de nou que el nom no fa la cosa.
La tecnologia no és gratis, requereix inversió i temps. Sí, ha de ser rendible, ha de produir resultats inviables d’una altra manera o estalvis i millores que compensin el seu cost, el contrari és simplement absurd. Que això no espanti a ningú, les petites organitzacions, justament per la seva major necessitat d’eficiència, no només poden, han d’invertir en tecnologia, la que sigui.
PS. Part de la reflexió és interessada, sí, però sincera. De fet, que sigui interessada evidencia la seva sinceritat. El nostre projecte ofereix solucions alineades amb els requeriments que creiem que necessiten les organitzacions culturals.
[1] als quals ara caldria sumar greus problemes conjunturals pandèmics, evidentment
