Els teatres i en general els equipaments i els projectes culturals han de construir un relat, una història, un contingut que sigui referencial, útil i d’interès per a la comunitat a la qual han de servir i es deuen.
La programació és el cor del contingut d’un equipament. Però també és contingut que suma com s’expressa, es comunica i es difon aquesta programació. I també és contingut la suma dels públics intervenint directa o indirectament, gaudint, actuant, comentant o entrant en conversa a les xarxes socials.
El contingut d’un equipament hauria de ser únic i irrepetible, com ho seria una historia que relaciona a dues persones, ha de ser la història que sedueix i connecta a una comunitat amb un projecte cultural.
Històries poc originals, programacions homogeneïtzades, programacions del que és disponible en cada moment, sense discurs i aportació pròpia, indiferencien el projecte, afebleixen la relació i deixen tot el protagonisme centrat en el producte. La comunitat esdevé nova cada dia, és la que cada producte ha aconseguit interessar i connectar amb la seva pròpia història. Per a l’equipament el focus passa a ser transaccional. Vendre entrades és el centre de tot, doncs no hi ha una comunitat connectada amb el nostre projecte.
Si fem sempre el mateix, si tots fem el mateix entre nosaltres, els equipaments esdevenen simples espais, caixes on són altres els que desenvolupen una relació.
No tots els projectes tenen la mateixa necessitat per diferenciar-se, no tots els projectes tenen recursos, capacitats o ingredients per diferenciar-se, per crear discurs propi i anar més enllà de omplir un calendari amb propostes, per innovar i crear històries amb i per a la seva comunitat. Però per a qualsevol projecte és interessant invertir esforços en fer-ho.
Tot aquest preàmbul per argumentar el valor que creiem té la iniciativa d’innovar en la programació, en la construcció del nostre contingut.
Com ha fet Atrium Viladecans amb l’obra Assassinat amb un gran èxit (comentari de l’Aída Pallarès @aidapallares a Nuvol @nuvol_com). Convidant a novells i consagrats autors a fer una obra a mida (Jordi Casanovas @Jordi_Casanovas, Cristina Clemente @criscleme, Blanca Bardagil @blancabardagil i Sergi Belbel), ocupant tot l’espai i trencant les parets de la sala de teatre, posant en valor el conjunt de l’equipament, amb espais per a la participació dels públics, fent el teatre més vivencial i experiencial.
Possiblement es va arribar públics nous. Molt probablement algú li va perdre la por al teatre contemporani i va descobrir noms d’autors que ompliran en el futur les butaques del teatre amb els seus textos. Molta gent s’ho va passar pipa i repetiria. Molta gent recordarà l’experiència i l’explicarà. Algun jove fins i tot s’apunti a classes de teatre a l’Ateneu de les arts vinculat al mateix Atrium.
El que va passar a Atrium el cap de setmana del 5 al 7 d’abril va ser únic, i només podia passar a Atrium. Els que hi eren ho saben 😉 Aquells dies es van enfortir unes quantes relacions.
