por

El futur del teatre o el teatre del futur

#

Per sort o per desgràcia ens ha tocat viure enmig d’una gran revolució humana. Compartim experiència amb els que entre finals del s. XVIII i principis del XIX van veure com el seu món canviava radicalment amb l’aparició de la màquina a vapor.

La revolució digital ha canviat les nostres vides i a una velocitat molt més gran. Convé recordar-ho, i que la proximitat no ens faci perdre la perspectiva.

L’impacte en la cultura és, lògicament, enorme. La digitalització ha canviat la manera com creem i difonem continguts, així com la forma en què ens relacionem a través d’ells. I què és la cultura si no la suma de tot aquest contingut i totes aquestes relacions?

El teatre, òbviament, no és ni serà aliè a aquesta revolució.

La música ja ha canviat: mai abans va ser tan fàcil crear, difondre, accedir o compartir música. La presència que la música té en les nostres vides és contínua i ubiqua. Ha augmentat la quantitat, qualitat i diversitat de músiques que escoltem gràcies a la digitalització.

Sens dubte vivim en l’edat d’or musical. De fet, es pot dir que vivim l’edat d’or de la creació i la creativitat.

Ara bé, no per a tots els implicats l’impacte ha estat positiu. Ho saben bé els professionals de la indústria musical. Els de la música gravada van ser els primers a ser escombrats (sense previ avís) per una tecnologia que posava a l’abast de l’usuari la replicació i distribució dels enregistraments, trencava amb el seu “monopoli” i els convertia en intermediaris menys rellevants. Com ells, la resta dels agents de la cadena de valor han hagut d’adaptar-se, ocupar un nou rol útil, o desaparèixer.

En aquesta transformació el directe s’ha reivindicat com a protagonista i ha crescut el pes de la seva aportació a la sostenibilitat de la indústria, gestors i artistes professionals. Sovint hem sentit que només el directe “resistia” i salvaria a la indústria.

A la resta de les arts escèniques, el directe sempre va ser fonamental, tant conceptualment com en la seva aportació d’ingressos. S’entén que aquestes disciplines, i el teatre en particular, miressin amb tranquil·litat, i fins i tot amb certa condescendència, el desastre de la veïna musical.

“Nosaltres estem fora de perill, el teatre s’ha de viure en directe”.

L’argument sembla sòlid. Però l’impacte de la digitalització va més enllà. L’amenaça no està en les possibilitats d’empaquetar digitalment una obra de teatre, això només crearia un succedani que pot replicar-se infinitament però sempre seria això, un succedani infinit de l’autèntica experiència teatral.

Observem una mica més les barbes del veí.

Amb les xarxes digitals i plataformes com Spotify els artistes han canviat la forma en què es relacionen amb les seves audiències i amb els seus més fidels seguidors. Ara és molt més directa. Han vist com es reduïen les barreres, podent arribar a audiències llunyanes sense la intervenció de tota una cadena de distribució.

Aquest món aplanat per difondre música en un mercat global ha suposat oportunitats, però també ha comportat que l’audiència, també global, ha tingut accés en igualtat de condicions a totes les opcions; i ha escollit. Les audiències s’han polaritzat, en el mainstream especialment, però també en els nínxols, que assumint una nova dimensió global ja són menys nínxol que abans. El resultat: un petit percentatge de cançons i artistes aconsegueixen grans audiències, mentre que la immensitat restant es reparteix poca rellevància, deixant una classe mitjana a la intempèrie.

Una música sense fronteres en un mercat global amb una audiència planetària requereix d’una visió i gestió diferents a tots els nivells. Tant si l’objectiu és aconseguir la rellevància que ens ha de garantir la sostenibilitat, com si volem evitar una irrellevància que buidi de sentit el projecte.

Això és una cosa que artistes de nova fornada com els fenòmens Rosalia o Mag Pop semblen haver tingut present a l’hora d’imaginar les seves carreres.

Però… què té a veure això amb el teatre?

La forma en què les audiències es relacionen amb continguts culturals ha canviat. El preu de la rellevància és ara més gran. L’atenció dels nostres potencials espectadors s’ha fragmentat, i ara aconseguir un trosset d’ella està més car que mai. Avui la competència és més gran: ara tothom pot reclamar la seva porció d’atenció, també els creadors de més talent i els de més recursos de cada nínxol.

Si pensem en el públic de teatre segurament imaginarem aquell que podríem anomenar “teatrer”. El conjunt de persones que per circumstàncies de la seva vida (i sort) ja han quedat contagiats amb el virus. Saben que l’experiència teatral els omple, construeix, entreté, forma, emociona, ajuda a pensar, reflexionar, conèixer, conèixer-se, entendre millor els temps actuals i com hem arribat fins aquí … Aquestes persones, que per la raó que sigui, valoren i gaudeixen sovint del teatre, tenen clar que per més opcions que arribin, el teatre sempre ocuparà un espai primordial en el seu temps i atenció. Aquest “segment” probablement seguirà sent igual de fidel a les sales de teatre que fins ara, tot i que convindrà no oblidar-nos que mereixen ser ben cuidats, ja que no són impermeables a propostes cada vegada més rellevants i accessibles des del sofà de casa.

Però els teatres no viuen només d’aquests públics, necessiten d’altres amb menys experiència. En el curt termini, perquè potser la meitat o més dels ingressos propis provenen d’un públic més volàtil. I en el mitjà i llarg, perquè sempre serà necessari renovar el grup d’usuaris amants del teatre (i tot comença en una primera visita).

Aquest segon grup és més sensible a distribuir el seu temps entre una major i més diversa oferta.

Pensem especialment en les noves generacions, que han crescut entre pantalles i habituades a relacionar-se i interactuar amb continguts digitals personalitzats, on cada usuari pot trobar el seu contingut, quan vulgui, on vulgui, a mida i a demanda, compartint-i comentant a temps real amb altres espectadors a llarg i ample del món, inclosos els seus creadors i protagonistes. O el que és el mateix, poc habituades a cedir tota la seva atenció a un sol interlocutor en un espai tancat, en un moment determinat i només aquest, sense poder-se moure i durant una, dues, tres o més hores.

Quan animem a assistir al teatre a noves audiències podem estar proposant una experiència molt allunyada en forma i litúrgia de les seves pràctiques habituals. Exigir una inversió de confiança a espectadors que encara no han degustat el plaer de l’experiència teatral en profunditat per culpa d’un lost in translation inadvertit.

Aconseguir inocular l’addicció teatral a noves audiències pot ser cada vegada més difícil.

Si l’impacte serà de dimensió tsunami o de tempesta d’estiu està per veure, però estaria bé no menysprear el seu perill potencial i confiar tot l’espigó de l’experiència en directe.

Si més no convé dedicar una mica reflexió i debat. A això pretén contribuir aquest article, escrit des del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat, apuntant alguna idea i més preguntes que respostes.

En primer lloc, atès que tot podria canviar, val la pena dedicar un moment a pensar i definir amb claredat què és aquest tot. Quina és la nostra raó de ser, refrescar la nostra missió a la llum del que ve.

Per posar un exemple, si gestionem una filmoteca, la nostra reacció a la digitalització serà diferent si la nostra missió és omplir la sala amb espectadors o si ho és difondre i fomentar l’interès pel setè art. En el primer cas la nostra oferta ara és menys rellevant, si ens situem en el segon esquema disposarem de nous recursos i oportunitats abans inimaginables.

Ens dediquem a “llogar butaques per hores” o a construir comunitats al voltant d’un determinat relat i els seus continguts? És necessària la presencialitat per estar interessat en aquest relat i formar part d’aquesta comunitat? ¿Imaginem aquesta relació amb la comunitat, més o menys vertical? Quin impacte volem tenir en el nostre entorn? Com pensem fer-los, com pensem avaluar? Com han de ser els equipaments o quines modificacions serien desitjables en els actuals per al desenvolupament d’un projecte de base teatral a l’era digital?

Responent a aquestes i altres preguntes podrem definir un nou full de ruta, o si més no, un marc de treball en el qual haurem tingut en consideració la digitalització i el seu impacte en el nostre present / futur.

Alhora, podrem analitzar com la digitalització ens obre noves oportunitats, perquè ho fa:

  • Es difuminen moltes barreres i una d’elles són les dels propis edificis, deixar enrere les seves limitacions i crear una comunitat al voltant del projecte més àmplia, aconseguint un major i “millor” impacte.
  • S’abarateix la tecnologia aplicable a la producció i a la gestió.
  • S’obren portes d’innovació i terrenys inexplorats en la creació.
  • Disposem de dades que ens poden ajudar a conèixer i desenvolupar les nostres audiències i projectes amb mètodes més científics que assegurin l’aprenentatge o la millora en aconseguir els nostres objectius.

Malgrat el citat pessimisme, que s’entengui bé el missatge de l’article: la funció del teatre (de la creació i la cultura) guanya rellevància i serà més necessària que mai en aquest món en transició i cada dia més complex en el qual vivim. No està tan clar que els espais i els agents implicats en el model de teatre tal com el coneixem tinguin garantida la mateixa bona salut.

L’amenaça no resideix en la digitalització de l’obra teatral en si, sinó en el canvi en els patrons de consum i les formes de relació amb els continguts que porten amb si aquesta revolució. I el teatre, tranquil davant el primer envit, pot no prestar suficient atenció al segon.

El model clàssic sempre existirà. Però cap la possibilitat que perdi rellevància social en benefici de nous formats, o fins i tot noves disciplines o formes d’expressió. Si és així, cada vegada hi haurà dedicats menys espais a “aquest” teatre. Corre fins i tot el perill de convertir-se en un art que necessiti ser preservat i amb sospites d’elitització, amb un subsol emergent de creadors entusiastes i autoprecaritzat. No serà la primera vegada que passa.

Per acabar, ens falten dades i reflexió per entendre i preveure les implicacions que la digitalització té i tindrà en la cultura, també en les arts escèniques. En la meva opinió (en absència de dades és l’únic que tenim), per si no ha quedat clara, el que ens ve és un canvi important, disruptiu. I, parafrasejant un proverbi xinès, el millor moment per preparar-nos per a un gran canvi va ser fa 10 anys; el segon millor moment per fer-ho és ara.

 

Article publicat al nº 9 de la revista d’arts escèniques “Red Escénica”