I, sobtadament, arribà l’apocalipsi. A la recta final d’una temporada que amenaça amb haver finalitzat abans d’hora, just quan estàvem acabant de bastir o començar a vendre la següent! No estàvem preparats per això, com podríem?
Encara ens movem entre una sensació d’irrealitat i l’asfixiant pressió d’un compte de resultats amb forma de malson. L’impacte directe a la difusió cultural és enorme, total. D’un dia per l’altre tothom ha deixat d’ingressar per passar a fer devolucions massives. L’impacte és enorme a tota l’economia i a tota la societat.
No és fàcil aturar-se un moment, analitzar la situació amb una certa perspectiva i començar a pensar en com ha canviat el món el Covid-19. Però ho ha fet, res serà igual.
El sector cultural en crisi
Les dues reaccions més immediates a la crisi del sector han estat, d’una banda, ERTEs massius com a conseqüència directa; i de l’altra, iniciatives d’urgència i voluntaristes promogudes des de la responsabilitat social sectorial que, digitalment, busquen ajudar i cobrir el rol de posar en contacte, relacionar, entretenir, ensenyar o emocionar a una societat necessitada. La primera resposta evidencia la fragilitat d’un sector que amb prou feina arriba a indústria. La segona deixa mostra del potencial imaginatiu de molts creadors, però també, de l’escassa disponibilitat actual de continguts de la rellevància a la que tenim acostumada a l’audiència, i que siguin adequats al mitjà digital.
I ara? Han passat ja dues setmanes i sabem que ens en queden algunes més per endavant… què ens espera? Quantes setmanes durarà el confinament? (molt important!) Com es gestionarà i comunicarà una finalització de l’estat d’alarma que sembla serà gradual? Com afectarà la por al contagi a la recuperació de l’activitat cultural en viu? Quan tornarem a la normalitat?
“ Ens enfrontem a una situació que produirà canvis disruptius”
No hi ha respostes. Ens hem de moure entre escenaris probables i, en els pitjors, la normalitat per al consum cultural no arriba mai o ho fa massa tard per garantir la sostenibilitat de l’ecosistema. Havíem assumit que els nostres serien temps d’incerteses, però això no és incertesa, això és el següent. Ens enfrontem a una situació que produirà canvis disruptius.
El paper de la tecnologia
Aquests dies la tecnologia s’ha fet imprescindible, ha fet evident el seu immens potencial per millorar les nostres vides. És fàcil pensar que sortirà reforçada d’aquesta crisi, i que ho farà des de diverses perspectives. Les dades i la intel·ligència artificial ens poden ajudar a predir i gestionar l’amenaça latent d’un virus en contenció, i no seran poques ni banals les reflexions al respecte dels límits de la privacitat.
La revolució robòtica s’accelerarà per ser innòcua a pandèmies, la reorganització social pendent davant la pèrdua de llocs de treball es farà més urgent. Les telecomunicacions han fet evident que sí és possible organitzar feina i equips amb una major i millor conciliació i, esperem, divisió de les responsabilitats extralaborals. Les eines digitals canviaran també la forma en què ensenyem i aprenem, que ja serà sempre semipresencial. El comerç serà electrònic, també el de proximitat, la botiga o el restaurant presencials seran un dels punts de venda i contacte amb el client, però no l’únic. Els diners en efectiu poden ser ja un objecte del passat.
” (…) el sofà es consolida com el més gran competidor per a la cultura en viu del futur immediat ”
Alguns dels canvis de patrons de comportament forçats d’aquests dies deixaran una profunda petjada, l’oci digital a demanda i a casa s’ha universalitzat, el sofà es consolida com el més gran competidor per a la cultura en viu del futur immediat… Per citar alguns dels canvis a la nostra forma de viure propiciats per la tecnologia i la digitalització que han arribat per quedar-se.
Per la seva banda, la globalització es veurà frenada, les guerres comercials han rebut una injecció de vitamines, la mobilitat transcontinental serà sospitosa, les fronteres seran més altes en un món on els estats, que semblaven en retirada, emergeixen com l’única organització amb capacitat de resposta real. Esperem que emergeixin estats més socials i no estats més autoritaris.
La cultura va al volant
Curiosament, mentre la globalització es veurà frenada, la digitalització que fins ara semblava la seva germana, s’accelerarà. La direcció d’aquesta nova digitalització accelerada no està definida, més encara, si ho estigués, ara seria qüestionada.
La cultura, com a portadora de coneixement, debat i construcció de valors, determinarà aquesta direcció en gran mesura, determinarà (utilitzant els termes que ha emprat Yuval Harari a aquest article) si ens encaminem envers un món de desunió o un de solidaritat global. La cultura va al volant. Però hi va la cultura real, no la desitjada. Els creadors i les creadores, el teixit productiu, el conjunt del sector professional, sumat a les xarxes comunitàries i als àmbits de relació humana i de cultura no legitimada (recollint el concepte de la recent enquesta de participació cultural de Barcelona), són els recipients i els ingredients amb els que es cuinarà aquesta nova cosmogonia, i els actors d’aquests ecosistemes culturals estan en una posició de privilegi per participar en el debat, en la definició d’aquesta nova era digital.
Amb els continguts culturals podem contribuir al debat exposant uns o uns altres valors, més o menys complexos, diversos, crítics, empàtics, o més o menys enriquidors en la mesura que desperten més o menys emocions.
A partir d’aquesta idea, amb el perill de que sembli un wishful thinking més (fins al final no perdrem l’esperança en una reordenació de l’escala de valors a la societat alineada amb la nostra pròpia) o un judici interessat (touché!), podem argumentar que també la cultura en sortirà reforçada.
Un món cada cop més digital
Ara bé, la digitalització ja ha deixat palès que l’era més gloriosa per a la cultura no necessàriament ha de ser-ho per a tots els seus professionals. Sobre això ja reflexionàvem en aquest article (publicat al 2019 a Red Escénica). Hi argumentàvem que la digitalització arribava a les costes com una forta marea, i que aquesta era observada des de lluny i amb una certa displicència per la cultura en viu. Doncs ara, l’apocalipsi coronavírica actuarà com un terratrèmol que converteix l’ona de la digitalització en tsunami, augmentant les seves amenaces i obligant a una adaptació encara més ràpida.
En el nou món els projectes s’hauran de concebre com a digitals des de bon inici. No es tracta de tenir una web i publicar alguna piulada a xarxes. És més aviat revisar quina és la raó de ser del projecte, quin és el negoci en el cas d’organitzacions mercantils. Si, fonamentalment, consisteix en reunir a persones de mitjana d’edat avançada a recintes tancats, tindrem més dificultats de les que teníem fins ara. Li hem de donar la volta, tornar a l’essència, i fer-ho des d’un full en blanc, sense encasellar el projecte a espais o formats previs, comptant amb totes les opcions digitals conegudes i per inventar, amb els usuaris al centre i empatitzant amb ells.
” Noves vies de monetització que vagin més enllà de la clàssica, pagar per ús “
Aquests nous projectes han de comptar amb noves vies de monetització que no només han de cobrir possibles costos extres, també hauran de compensar una reducció de les vies de finançament clàssiques. Noves vies de monetització que vagin més enllà de la clàssica, pagar per ús. Enfortir la relació amb altres marques rellevants per a les nostres comunitats, models de subscripció, explotació dels continguts a través de múltiples canals, serialització, publicitat, micromecenatge…
I pensant en una audiència global, en el nou paradigma un projecte pot ser útil i rellevant per a persones a Badalona i a Singapur. No obstant aquesta audiència de 7 mil milions de persones ve acompanyada també d’una competència global. Toparem amb una indústria de l’entreteniment poderosíssima i experta en explicar històries en format audiovisual que s’ha adaptat perfectament al gaudi individual a casa i que, si la deixem, en 50 anys explicarà que la crisi del coronavirus va ser creada pels serveis d’intel·ligència xinesos i salvada per l’esforç heroic del príncep de Bel Air (aprofitant un acudit apòcrif dels que ha circulat a les xarxes aquests dies).
” (…) per explicar les emocions que sentim al sud d’Europa en aquests moments, necessitarem els nostres dramaturgs”
En aquest sentit, la proximitat es reivindicarà, ens diferencia en un món global i uniforme, a la vegada que ens fa més necessaris per al públic proper. Per representar un Hamlet o per construir un contingut rellevant a partir de l’obra de Shakespeare trobarem alguna companyia propera i la Royal Shakesperare Company, o Al Pacino o Laurence Olivier ressuscitats en imatge amb CGI. Però, per explicar les emocions que sentim al sud d’Europa en aquests moments, necessitarem els nostres dramaturgs.
El sector cultural en un nou món
Les administracions públiques estaran al costat de la cultura, però la seva capacitat és limitada i les prioritats a atendre seran de nivell de pressupost de reconstrucció i la part de pressupost de cultura vinculada a l’educació i als espais i projectes de cultura no legitimada seran de vital importància. Específicament pensant en el sector professional, més enllà de les subvencions, les administracions podrien implementar una fiscalitat específica (mai com fins ara una reducció de l’iva al producte cultural havia tingut sentit); lleis laborals adaptades a la particular realitat d’aquesta fràgil economia (seria també un gran moment per aprovar definitivament un bon un estatut de l’artista que contribueixi a garantir una major cobertura social al teixit dels creadors i m’atreveixo a defensar que, també, a la resta de professionals de la cultura, sovint oblidats); una llei que sigui eficaç en promoure, sobretot, el micromecenatge; o una reforma de l’IRPF que (a més de ser efectiva en la redistribució de la riquesa) permeti als declarants dedicar o incrementar una part dels seus impostos a bens culturals.
Tots aquests esforços públics seran insuficients, i és lògic pensar que aquells conciutadans que valoren, utilitzen i necessiten més de les arts en viu hagin de fer una major aportació al seu sosteniment. En part via consum, en part via militància i major compromís quan sigui possible, amb la base d’una (esperada) bona llei de mecenatge i estratègies de fidelització que situïn als (micro)mecenes a la cúspide i contribueixin poc a poc a crear cultura de micromecenatge.
” (…) hi ha un recurs que serà més necessari que mai: les dades convertides en coneixement”
Sigui per a la redefinició del projecte d’una organització, sigui per a analitzar l’evolució dels model de negoci clàssic o nou, sigui per a l’elaboració d’òptimes estratègies de fidelització i captació de mecenes, sigui per a avaluar noves fonts d’ingressos laterals, per mesurar l’impacte de la crisi, fer seguiment de la recuperació o per avaluar si les polítiques i ajudes públiques estan sent efectives hi ha un recurs que serà més necessari que mai: les dades convertides en coneixement.
En resum, venen temps complicats, especialment complicats per a la cultura en viu. Em temo que no resistiran tots els projectes fa unes setmanes existents, molts dels que sobrevisquin ho faran amb grans canvis i adaptació a un nou món. Tot això, ni sona fàcil, ni és fàcil de fer, ni depèn només dels directament implicats. No és fàcil innovar sense recursos, sense pràctica i en mig de tremenda crisi. Però ho farem, no hi ha més remei.
