Tots els teatres i auditoris del món, si dibuixen la distribució de la seva comunitat en funció de l’edat, el % de persones en cadascuna de les edats, observaran una corba de Gauss. La clàssica campana més o menys estreta, més o menys desviada de la mitjana, més o menys simètrica. En alguns casos trobem una “anomalia”, una sobtada caiguda de les persones amb edats entre els trenta llargs i els cinquanta i bastants. La causa d’aquesta anomalia la trobem en la “família”.
A partir d’una edat, en alguns casos la trentena, en altres més aviat prop de la quarantena, una part de la nostra comunitat pateix una accentuada pèrdua del seu temps lliure i, no menys important, de la seva autonomia per decidir quan i com utilitza aquest temps lliure. Quasi de la nit al dia, els vespres passen a estar ocupats per banyeres, sopars i intentant dormir totes les hores que sigui possible (quan sigui possible). És normal doncs que el consum cultural sigui una de les activitats d’oci més afectades per la maternitat/paternitat acabada d’estrenar.
Trigarem uns anys a recuperar disponibilitat de temps lliure amb llibertat. I és molt probable que el retorn al teatre, que havia estat per a nosaltres una referència, sigui per la via de la seva programació familiar. Després d’alguns anys (2, 3, 4…), en alguns casos, tornarem a gaudir de la cultura en viu amb ganes i capacitats renovades.
Però, val la pena tenir en compte algunes coses:
- El nostre món haurà canviat força,
- El nostre temps serà més valuós
- Sovint necessitarem algú que cuidi dels nostres fills, un familiar, un cangur, un servei d’acollida. Sovint aquesta cura implicarà una despesa extra a afegir al cost de les entrades. Sovint no serà fàcil o fins i tot possible trobar cangur quan el necessitem.
- Planificar la nostra disponibilitat es fa més dificil que abans. Implica comprometre’ns a llarg termini, sense estar segur de si el nostre fill o filla estarà malalt aquell dia, si trobarem el cangur oportú…
- Quan més llarg sigui un espectacle, quan més tard acabi la funció, més dificultats trobarem per conciliar l’activitat amb la nostra nova vida familiar
A més llarg termini recuperarem tota la nostra disponibilitat en una “segona joventut”, quasi en podríem dir. Però només una part dels que van “marxar” tornen. La corba de Gauss del teatre mai recupera l’esplendor que té entre els 30 i els 40 anys. Tenim prou present aquests aspectes quan planifiquem les nostres programacions? Diria que no; és el cas en el que jo em trobo i potser per això en sóc especialment sensible.
Per exemple:
- Pensem bé els horaris? els hem “europeitzat”? els hem avançat prou?
- Informem sempre i de forma destacada de la durada dels espectacles?
- Hem analitzat si hi ha espectacles o horaris on tinguem més usuaris en aquestes franges d’edat?
- Ho hem preguntat a la nostra comunitat? ja sigui en converses al hall o a través d’alguna enquesta?
- Ens hem plantejat proporcionar servei d’acollida? Si ho fem, funciona i respon a les expectatives? Té sentit que posem en contacte cangurs i usuaris del nostre teatre?
- Facilitem i expliquem prou les opcions d’aparcament i accessibilitat al nostre teatre?
- Vigilem la nostra programació familiar? que mantingui el nivell i una certa coherència amb la resta de la programació?
- Comuniquem la nostra programació familiar, indicant les edats per a les que és adequada?
- Sabem quina part de la nostra comunitat es troba en fase de construcció familiar? ens comuniquem de forma específica amb ells?
- Tenim programes de “reinserció” pensats per a recuperar antics usuaris que comencen a recuperar el seu temps lliure?
Sí, estem parlant només d’una part de la nostra comunitat (que pot ser reduïda) però que és potencialment molt interessant. Amb petites millores o adaptacions, podem facilitar que aquestes persones mantinguin la seva relació amb nosaltres, o la recuperin el més aviat possible.
