“Els equipaments culturals, els teatres, els auditoris, els museus… no competeixen entre ells”. Aquesta és una màxima que s’acostuma a repetir, com un mantra, en molts Congressos, Jornades i Trobades de Gestors Culturals (amb l’esperança que, de molt insistir, el desig es faci realitat).
No obstant, hi ha projectes i equipaments culturals, tant públics com privats, que si es comporten com a competidors. Gestors que afirmen amb la boca petita no fer competència, però que demostren el contrari en la pràctica.
Competeixen o no competeixen, doncs, els generadors de les nostres propostes culturals?
Jo mateix no he tingut del tot clara la resposta fins fa ben poc. Però ara, revisant dades i reflexionant al voltant de les mateixes crec amb més convicció que l’afirmació és correcta. Els projectes culturals no competeixen entre ells.
No obstant, cal matisar en aquest cas el concepte de “competir”.
Entendre competir quan implica fer un gran esforç per fer les coses millor que el nostre competidor no ha de ser negatiu, al contrari! Pot ser un motor de millora, d’innovació, d’exigència. Fins i tot de col·laboració, perquè competir pot ser molt positiu per millorar les pràctiques de totes les parts. Aquest tipus de competència existeix, i és molt positiva en cultura.
Però quan competir és simplement guanyar a l’altra part, quan significa que algú ha de perdre, quan pensem que és una batalla on només pot quedar un… llavors si que és un gran error, i especialment en cultura.
El nucli dur dels públics culturals són els assistents intensos als espectacles culturals ja sigui teatre, música, òpera… Hi van més de 3 o 4 cops a l’any, alguns hi van desenes de vegades. Tot i ser un percentatge petit del total, la seva és una aportació molt significativa a la sostenibilitat del projecte, són persones addictes a l’experiència cultural en viu. Prefereixen sortir i viure un espectacle, a quedar-se a casa i gaudir d’altres experiències d’oci en general més còmodes i econòmiques (i no a la vegada exemptes de satisfacció).
Com tot addicte, necessiten la seva dosis de consum cultural amb una certa periodicitat. I cada projecte cultural de forma aïllada difícilment podrà mantenir la tensió necessària, les dosis necessàries, per mantenir l’addicció d’aquests consumidors. Anar sempre al mateix teatre, per exemple, pot acabar saturant a l’espectador, pot avorrir-lo. Necessita buscar un altre discurs o programació per alternar diferents propostes que siguin del seu interès.
Per això cada equipament/projecte cultural necessitat al seu costat un competidor capaç d’ajudar-lo a subministrar la dosi que mantindrà viva l’addició del públic més actiu. És molt difícil mantenir aquesta addició només amb la programació d’un sol equipament: cal complementar-la amb d’altres experiències. Si entre tots els projectes, dealers culturals, no som capaços de retenir a aquest públic, de subministrar-li la seva dosi, l’espectador es podria alliberar de la seva addició. I en aquest cas, l’haurem perdut per sempre. I tots haurem sortit perdent.
Són diversos els estudis que reforcen aquesta reflexió. Són especialment rellevants els estudis d’audiències que va realitzarPurple Seven. Aquest software del Regne Unit captura les dades de consum cultural al voltant del 70% dels equipaments del país, i així pot calcular les persones que hi ha darrera d’aquest consum. No obstant, fins fa poc es trobaven amb un problema: persones idèntiques tenien identificadors diferents segons l’equipament (un nom escrit diferent, un correu electrònic diferent…) i eren comptabilitzades dues vegades. Al 2013 van poder dissenyar un algoritme que identificava comptes diferents que pertanyien a la mateixa persona, i així van reduir el nombre de persones darrera del consum cultural del país. A la vegada, van veure que un gran nombre de públics que tractaven com a visitants únics (doncs només participaven d’un equipament concret) en el fons eren usuaris més intensos, només que participaven, a la vegada, de la programació de diversos projectes culturals. És a dir, un sol equipament no era capaç de satisfer totes les seves necessitats d’oci cultural. Necessitava d’un ecosistema cultural adient on trobar el producte cultural que buscava, en el moment adequat, i que el permetés mantenir viva la seva addicció per la cultura en viu.
