Es podria dir que els museus i els sectors culturals i creatius estan entre els grans productors i distribuïdors de continguts. L’àmbit digital ha canviat profundament la relació del públic amb els continguts i la creació. Aquesta és una circumstància especialment rellevant en la que cal tenir en compte algunes característiques que són pròpies dels continguts digitals i que afecten a les expectatives de les audiències: la immediatesa, la quantitat, la portabilitat, la ubiqüitat, la hibridació, la hipertextualitat, la multimodalitat, la preeminència de la imatge i el vídeo, etc.
Més enllà d’aquestes característiques generals, les expectatives del públic cap a l’accés i el consum de continguts culturals ha canviat i està canviant a causa o com a conseqüència de l’àmbit digital:
- la capacitat per inserir-se (participar, ser part) en una història, una obra d’art o una experiència artística com a forma d’interpretació creativa
- l’accés a diverses línies de comunicació – amb artistes, programadors, responsables públics, amb la resta de la comunitat, etc.
- la comprensió que la “performativitat”, viure quelcom en viu, no depèn d’una assistència presencial (“en persona”). Pel públic actual aquesta “performativitat” es pot donar en múltiples formes i té més a veure amb el sentiment de “simultaneïtat” i de “comunitat” (experimentar simultàniament amb altres) i l’experiència de veure que els esdeveniments es desenvolupen en temps real.
D’altra banda, cal apuntar que el gran públic espera poder accedir als continguts culturals per un cost mínim. La tecnologia digital ha obert i simplificat l’accés a continguts, alhora que fa més difícil exercir el control sobre els drets d’autor i de reproducció. S’han ampliat les opcions per compartir i remesclar contingut artístic i, cada vegada hi ha més organitzacions obertes a la idea de donar un accés obert i permetre la reutilització de continguts que estan fora de drets d ‘autor i que són domini públic. Un bon exemple el trobem a la National Gallery of Denmark SMK[1].
Els museus i les institucions culturals poden deixar de ser simples guardians (gatekeepers) d’una col·lecció i d’un coneixement i esdevenir espais oberts d’encontre, connexió, experimentació, debat, etc.
Aquest accés als continguts de domini públic per part de les institucions culturals i els museus té molt a veure amb la noció d’horitzontalitat i de porositat institucional. Es podria relacionar amb el concepte que es coneix com “cessió de poder”, és a dir, més enllà del rigor artístic i científic envers els continguts, el digital obre encara més possibilitats a les institucions culturals d’incorporar múltiples mirades i obrir espais de participació i co-producció. Els museus i les institucions culturals poden deixar de ser simples guardians (gatekeepers) d’una col·lecció i d’un coneixement i esdevenir espais oberts d’encontre, connexió, experimentació, debat, etc.
Alhora, l’accessibilitat als continguts significa que ha de ser inclusiva i apte per un conjunt divers de l’audiència, independentment de la seva capacitat física, intel·lectual o tècnica, respectant les normes i protocols establerts (com per exemple, el nivell AAA d’accessibilitat web[2]).
En el mateix sentit, cal tenir molt en compte la no-accessibilitat als continguts, és a dir, allò que s’anomena bretxa digital. Els factors que incideixen a aquesta bretxa són molt diversos i cal que siguin considerats pels responsables públics i les institucions: factors geogràfics que comprometen la connexió en indrets aïllats, d’edat i/o estadi vital, factors econòmics, de gènere, de nivell educatiu, etc.
D’altra banda, la narrativa dels continguts, o la capacitat d’explicar quelcom rellevant i original per connectar amb l’audiència és un aspecte tant o més important que la pròpia disposició digital d’aquests continguts. Per exemple, els museus disposen d’una gran quantitat de continguts i de registres comunicatius a partir dels que poden construir històries i relats que interpel·lin a una diversitat molt àmplia de públics. En aquest context digital i de rellevància dels continguts, la capacitat d’autoeditar i produir el propi contingut (sobretot audiovisual) és clau[3].
(…) un dels grans reptes de la indústria cultural és poder monetitzar part de l’activitat digital
Com tots els sectors de negoci, un dels grans reptes de la indústria cultural és poder monetitzar part de l’activitat digital. Aquest és un procés relativament recent, els darrers anys el sectors de la música o l’audiovisual han anat modelitzant els seus serveis de streaming, però la consolidació de models viables pot tardar anys, com s’ha donat per exemple en el cas de la premsa. D’aquesta manera es poden trobar múltiples formes de monetitzar el digital (models de subscripció, payperclick/play, publicitat, fundraising, retribució de plataformes, NFT – “non fungible token”, etc.). Caldrà estar amatents al desenvolupament d’aquests models[4] i, segurament, no tots seran ni vàlids ni possibles per a totes les organitzacions.
* Aquest article forma part d’una sèrie dedicada a museus i transformació digital i la seva elaboració parteix d’un encàrrec del Servei de Museus i Protecció de Bens Mobles i recull idees aportades per l’Albert Sierra, la Concha Rodà, el Marc Hernández, la Sònia Blasco, l’Oriol Picas i el Ferran López.
[1] Interessant entrevista de Catherine Devine (Microsoft) a Merete Sanderhoff Senior Advisor of Digital Museum Practice al SMK. https://open.spotify.com/episode/70FtVAvviw3hnfb3iUd8fy
[2] Veure https://qualitat.solucions.gencat.cat/guies/accessibilitat_web/
[3] Entrevista a Hilary Knight, Director of Digital a la Tate. S’explica com la Tate Modern conceptualitza la seva estratègia de continguts i com els afecta la COVID19. https://youtu.be/_kMR49f7UXc
[4] Aquest aspecte és tan nou com demostra el fet de recentment Museumnext va organitzar el 2021 el “Digital Income Summit” on museus i professionals de tot el mon debatien i compartien formes de generar ingressos a través del digital https://www.museumnext.com/events/digital-income-summit/
