Ara que els teatres i auditoris comencen a presentar la nova temporada 2017-2018, és el moment d’apuntar a la nostra agenda la tria de tot allò que volem veure. En alguns dels espectacles ho tindrem molt clar, però en d’altres hi haurà més dubtes i segurament esperarem a conèixer les primeres opinions per a decidir-nos. Sovint ens trobarem (no per falta d’interès en descobrir coses noves o en arriscar-nos) que anar a un espectacle d’arts en viu porta associats un seguit de condicionants o despeses a tenir en compte, com molt bé explicava @ferran_lopez al seu article El procés de compra d’un consumidor cultural.
Fins fa pocs anys, les meves fonts de consulta per recollir crítiques i opinions eren els mitjans de comunicació i webs especialitzats. Però amb el temps he anat deixant de banda aquests canals per centrar-me en buscar les opinions del propi públic de l’espectacle. En certa manera, aquest canvi ha vingut tant per la pròpia evolució dels mitjans de comunicació (que cada vegada dediquen menys espai a l’apartat cultural i especialment a la crítica), com per la decepció que he rebut d’algunes de les opinions escrites. És aquella sensació d’anar a veure quelcom qualificat com a “obra mestra” que finalment et procura dues hores de l’avorriment més absolut a la butaca. No cal posar exemples concrets, segurament tots ho haurem viscut en alguna ocasió; el que es publica en un mitjà de comunicació de gran abast és fàcil que ens generi una expectativa, conscient o inconscient, contra la que és molt difícil lluitar.
En els darrers temps m’he acostumat a buscar, doncs, les opinions dels públics dels espectacles que estic interessat en veure, cosa que ara és possible gràcies a l’evolució d’internet i les xarxes socials, on resulta fàcil que el propi espectador es converteixi també en recomanador o prescriptor. En els comentaris dels espectadors, trobo sovint opinions més directes, fetes per persones que no tenen la voluntat crítica de disseccionar un espectacle, si no de compartir l’experiència o vivència de la manera més sincera i propera possible. No s’utilitza el llenguatge tècnic ni una prosa rebuscada si no un llenguatge planer que transmet de forma ràpida la il·lusió o la decepció que els ha causat l’espectacle.
Així doncs, per decidir-me, cada vegada tinc més en compte la veu del públic i parlant amb d’altres consumidors i consumidores culturals veiem que és una constant que s’imposa. De fet, tots tenim aquest amic o amiga amb qui sempre compartim gustos i amb qui sabem que l’intercanvi d’opinions serà efectiu per totes dues bandes. “Ja he vist aquella obra, ves-hi que t’encantarà”. I abans de que acabi la frase, ja estàs comprant les entrades perquè saps que les seves recomanacions no fallen mai…
Per tant, els equipaments culturals haurien de treballar cada vegada més per fomentar i recollir l’opinió dels seus espectadors. Ja existeixen alguns exemples, com els dels vídeos a la sortida de les funcions al Teatre Poliorama, l’apartat dedicat a recopilar tuits dels espectadors a les fitxes dels espectacles del Teatre Lliure o les enquestes del Festival Temporada Alta; també és el cas dels emails que el Tr3sC envia a les 24 hores de cada espectacle animant a publicar una opinió. El seguiment de les dades d’aquets darrer exemple, mostra una molt bona rebuda amb una conversió (el % d’espectadors que va a la web i acaba compartint la seva opinió sobre el que acaba de veure) que es mou entre el 10 i el 20 % setmanal. És a dir, una part del nostre públic estarà encantat d’opinar i d’ajudar si li demanem.
Potenciem doncs la participació dels públics! Podríem dir que el públic crida al públic i situar-los en el centre dels nostres projectes passa també per ajudar a fer visible la seva opinió, a amplificar la seva veu i que formi part també de la pròpia veu de l’equipament.
