La cultura institucionalitzada, la dels senyors i senyores en edat i classe mitjana, pren unes formes concretes que sovint esdevenen cotilles del que és o considerem cultura.
Aquest marc està en crisi. No és una crisi nova. Els canvis de regnat generacional comporten evolucions estètiques. Però sí ho és l’amplitud i profunditat de l’evolució que tot just comencem a viure. I la causa és, per descomptat, la digitalització.
Les arts prenen forma d’una determinada manera, amb una litúrgia i amb uns cànons que són consubstancials a l’experiència com a públics. És teatre si passa a un escenari, per estrany que aquest sigui. És música clàssica o òpera si interpreta un cert cànon, d’una certa manera, en uns temples específics, que exigeixen o recomanen una certa etiqueta, si respecte les pauses i silencis amb les que teòricament va ser ideada l’obra en qüestió. És un museu si assegura el silenci i la visita pausada, l’exposició passiva i ordenada de peces antigues i delicades a les parets.
Les nostres generacions, les que encara dominem el mercat amb la nostra capacitat de compra, hem acceptat i definit aquestes formes més o menys explícitament.
Aquestes litúrgies ens ajuden a decodificar l’obra, intermedien entre obra i espectador. Les nostres generacions, les que encara dominem el mercat amb la nostra capacitat de compra, hem acceptat i definit aquestes formes més o menys explícitament.
Les noves generacions no imposaran unes noves formes, una evolució dels cànons. Les noves generacions no accepten intermediacions.
El fenomen és conegut, amb la digitalització desapareix la intermediació. Bé, en realitat, canvia, però ho fa fins a tal punt que la nova intermediació no s’assembla gens a l’original.
Desapareixen intermediaris entre clients i empreses, forçant una reordenació completa de les cadenes de valor. Els diaris i mitjans de comunicació tradicionals veuen amenaçat el seu monopoli com a proveïdors d’informació i competeixen amb nous canals digitals i les xarxes socials on es difonen. Les universitats ja no són els únics mèdiums amb capacitat per a formar i acreditar el coneixement. Els currículums s’omplen d’acreditacions basades més en continguts reals que en títols. Els creadors musicals ja no depenen d’una indústria basada en el control i l’opacitat de la intermediació, poden penjar els seus continguts i connectar amb les seves audiències directament a través de plataformes de streaming i xarxes socials. Els creadors de narratives neixen, es formen de manera autodidacta i assoleixen grans audiències des dels seus propis perfils d’ Instagram, Twitch o TikTok.
El resultat és una societat de l’entreteniment amb accés a infinites creacions lliures de tota exigència
El resultat és una societat de l’entreteniment amb accés a infinites creacions lliures de tota exigència, on el cànon no és ni tan sols la negació del cànon, sinó la seva absència. Observem els continguts que aconsegueixen mantenir l’atenció d’hores i hores de milions d’adolescents arreu del món. Passegeu per les citades noves plataformes, feu l’esforç de veure continguts dels youtubers/streamers/influencers del moment (més o menys evasors d’impostos). Ens sorprendrà l’amateurisme, els dèficits narratius, la informalitat o la intranscendència dels continguts. Fem ara un esforç d’empatia. Des del nou paradigma, la cultura que nosaltres gestionem probablement sembli un artifici fred de cartó pedra, una impostura mancada de credibilitat i d’autenticitat.
És raonable pensar que el salt d’experiència és similar en les dues direccions. És a dir, tant interessant és per a un adolescent seure a un teatre a les fosques i en silenci a veure un Hamlet de dues hores i quaranta-cinc minuts, com per a algú de nosaltres seguir a twitch la narració d’una partida de Fortnite. No estem comparant el valor emancipador o formatiu de les dues activitats, no estem fent cap mena de judici, estem posant cara a cara dues experiències que competeixen per capturar temps, o ho faran ben aviat.
L’exemple serveix per evidenciar com de diferents són (i seran) els continguts que connecten (i connectaran) a les audiències del futur, com serà de diferent la cultura del futur.
Per què per la cultura no cal patir. Ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma.
Les organitzacions que s’enroquin en una defensa dels models que considerem cultura patiran, quedaran fora de joc, simplement
Per a les institucions i les organitzacions culturals és diferent. Les que s’enroquin en una defensa dels models que considerem cultura patiran, quedaran fora de joc, simplement. Les que acceptin l’evolució de la societat en la que estem immersos, necessitaran nous continguts rellevants, continguts que puguin formar part de la conversa amb una audiència que hauran de conèixer molt i molt bé. Les fórmules de despotisme il·lustrat que tanta seguretat han proporcionat als gestors dels darrers 40 anys seran cada vegada menys efectives. Les pròpies organitzacions necessitaran de canvis de forma i fons per a adaptar-s’hi, ser menys presencials i patrimonials, menys protagonistes, més plataforma.
No, no estic augurant la desaparició de les formes artístiques conegudes, estic reflexionant (amb tots els dubtes del món) sobre el perill de marginalització del seu impacte. El perill d’ensimismament, de metacrear per a uns segments socials reduïts, amb forta dependència de corporativismes i de suport públic. Un suport públic que quan el nou paradigma sigui hegemònic també estarà amenaçat.
Per a algun lector l’horitzó descrit pot semblar distòpic. No negaré els perills implícits i explícits del moment, ni vull caure en una simplificació postmoderna que ho redueixi tot a la mateixa banalitat. Sí que afegiré que el nostre present tampoc és com per treure pit i l’ideal de democratització cultural de finals de segle XX és avui un miratge, o directament, un fracàs que no ha fet Bach massa menys marginal del que era i que, no ho oblidem, la realitat no necessita de la nostra aprovació.
Prefereixo veure l’horitzó amb l’expectativa de noves oportunitats per a relegitimar la cultura institucional i professionalitzada incrementant el seu impacte a la societat[1], amb l’ambició d’aportar al nostre entorn continguts digitals emancipadors i formatius, que apel·lin a emocions complexes i reals en mig d’un oceà de click-baits, amb la responsabilitat de crear continguts que ajudin als nostres conciutadans a mantenir una dieta digital equilibrada.
Estem, probablement, davant el repte creatiu més gran de la nostra història.
[1] Exemples en tenim… el canal de Youtube Jaime Altozano i els seus prop de 3M de subscriptors, quasi 20M de seguidors del canal de TikTok de @Jordi.koalitic fent fotografia creativa, els centenars canals de divulgació científica, els podcast acumulant cada dia més audiència…
