Article publicat a el Núvol el 30 de maig de 2015
Un títol provocador per a una realitat complexa i preocupant
Les dades no enganyen, l’anàlisi de milions de tiquets venuts aquí, al Regne Unit o a Nova Zelanda ho corroboren: hi ha una clara correlació entre el nivell de renda i el nivell de consum cultural (*).
Podem analitzar aquest fet a partir de la residència. No deixa de ser una aproximació, però és una bona aproximació: digues on vius i et diré quin nivell de renda disposa la teva unitat familiar i el nivell de consum cultural que realitza. A Catalunya i a Barcelona ho sabem bé, tenim el nivell de renda familiar disponible per ciutats, districtes i barris, i hi constatem àmplies diferències. Al Regne Unit tenen aquesta informació amb un nivell de resolució encara molt més gran, pràcticament per cada illa de cases, pel fet de tenir una distribució de codis postals molt més útil i amb dades associades disponibles.
Podem estudiar el % de consum cultural en funció del nivell de renda i concloure que les àrees amb nivells alts de renda, també tenen majors índexs de consum cultural.
És veritat, els pobres van menys al teatre
Aquesta crua realitat no és del gust de ningú, segur. Com també és evident que revertir aquesta situació no té la mateixa importància per a tothom ni, provablement, hi hagi coincidència en les receptes per intentar-ho. Sobre aquestes diferències i sobre com afrontar aquest problema tracta aquesta reflexió.
És fàcil concloure que si els pobres no van al teatre, a un concert simfònic o a una òpera, és perquè és car. Les famílies amb menys renda, disposen de menys recursos per destinar a l’oci i la cultura i el preu de les entrades els pot resultar una barrera. Podem pensar que si baixem la barrera, si reduïm el preu de les entrades, els facilitarem l’accés. La lògica d’aquesta argumentació és sòlida, però porta implícita una simplificació de la realitat.
Avaluar si una entrada per a un espectacle és cara o barata requeriria una anàlisi comparativa. Aquesta anàlisi posaria en la balança preu i percepció de valor i, inevitablement, la percepció de valor serà diferent per a cada persona. Trobarem opinions en tots els sentits sobre el preu d’un concert de la Filharmònica de Berlin o de Coldplay. És molt probable que algú consideri massa car pagar 12 € per anar al cinema i opini en canvi que 90 € per un partit de futbol és un bon preu.
“Produir” cultura en viu és car, és costós
El que és incontestable és que produir cultura en viu és una activitat “artesanal” que requereix de múltiples i especialitzats recursos humans, sovint de grans infraestructures amb altes dosis de creativitat, de preparació, d’assaig, de risc i d’I+D, d’escenografies i vestuaris construïts per l’ocasió… i tot suma en el preu final.
La millor demostració d’això la tenim a la cartellera, on la crisi -especialment per a les companyies i teatres privats- ha reduït els pressupostos de producció de forma molt significativa. Aquests costos elevats repercutiran en imports d’entrades alts, moderats només pels recursos públics que la societat decideixi dedicar a cultura -a través dels responsables elegits per a les seves administracions-. I és ben sabut que a hores d’ara aquests recursos són pocs i a sobre s’han vist reduïts, tant per la disminució de subvencions com per unes majors càrregues impositives.
Per tant, podríem dir que els imports de les entrades, si més no en general, estan justificats.
Arribats aquí, salten les preguntes
Això condemna a la cultura de la qual parlem a ser elitista? És el preu una barrera determinant per facilitar l’accés a la cultura en viu per a les capes de la nostra societat amb rendes menors (que són la majoria d’altra banda)?
Reduint el preu, via subvenció i reducció de cost de producció aconseguirem que la cultura arribi millor als barris menys afavorits econòmicament? Les subvencions han de tenir com a missió fonamental abaratir els preus? són l’eina adequada per lluitar contra l’exclusió social a la cultura?
La resposta és no. El preu, sent un factor a tenir en compte, no és la barrera determinant per a l’accés a la cultura. Reduint preus sense més, no aconseguirem ni més públics ni, especialment, nous públics de rendes baixes. Tant de bo fos tan fàcil!
Precisament són els públics de major freqüència -els aficionats fidels- els que més agrairan una reducció de preus. Independentment del seu nivell de renda, les audiències de major freqüència són més sensibles al preu d’una entrada individual. Així ho confirmen les dades i així sembla lògic si pensem que els amants de la cultura en viu que assisteixen més al teatre, tenen una major despesa global. Si aquesta despesa global té limitat el seu màxim, l’intentaran aprofitar traient-ne el major nombre d’experiències culturals possible.
Les respostes són marxistes
La raó per la qual la resposta a aquest repte és més complexa està en la balança. Les persones amb rendes baixes tenen menor disposició econòmica i també, de manera molt fonamental, una menor percepció del valor “d’aquesta” cultura.
És així perquè tenen menys renda? No; és així perquè el nivell de renda, el barri on vius, està relacionat amb la classe social a la qual pertanys. I la classe social està relacionada amb el nivell d’estudis individual i del conjunt de la família, amb l’accés al coneixement, amb el bagatge cultural acumulat al teu entorn … I aquests factors sí que tindran un impacte directe i molt rellevant en l’interès per la cultura, en el valor atorgat per cada individu a la cultura.
La cultura no és la culpable de la desigualtat de la seva audiència, la cultura és una víctima de la desigualtat de la societat de la qual forma part!
Vol dir això que en els àmbits de gestió i en les administracions públiques dedicades a la cultura ens podem alliberar de la responsabilitat i despreocupar-nos? En la meva opinió, no és així en absolut: ens ha de preocupar i ocupar. I no pel bé de la cultura, sinó pel bé de la nostra societat; ja que és en la cultura i en la creació on trobarem el mirall que ens permetrà avançar com a persones i reconèixer-nos com a comunitat.
Però sense oblidar que… si els pobres no van al teatre (recuperant la terminologia intencionadament provocativa) no és perquè la cultura sigui cara, és perquè són pobres! I si volem que els pobres vagin al teatre el que hem d’aconseguir és que deixin de ser pobres.
El treball en favor de l’accessibilitat de la cultura és una lluita contra la desigualtat, ni més ni menys
Una lluita a la qual tots els àmbits de la societat hi estan cridats (això torna a ser una opinió) i per tant també la cultura; però la cultura en si mateixa, compta amb poques eines i amb recursos molt limitats per revertir la situació.
Modificar polítiques de preus o participar en encomiables programes com ara Apropa Cultura són algunes de les opcions. Familiaritzar els més joves amb la cultura en campanyes escolars és un altre camí de futur contra l’aïllament. Encara podem anar més enllà i entrar també en el producte, en els continguts. Si volem arribar a totes les capes de la societat hem de tenir un relat que els sigui rellevant, hem de permeabilitzar el projecte a la comunitat amb la qual volem connectar, comptar directament amb l’usuari. Siguem conscients però, que la modulació del relat té els seus límits; si fem futbol al teatre (per no posar un exemple cultural que requereixi de justificacions) tindrem públics de totes les capes socials, però no estarem fent teatre que és la nostra missió principal. Ah! i mesurar! per millorar cal mesurar. En definitiva, tot un repte artístic i de gestió.
Un cop més, en cultura tenim una responsabilitat; però reduir la desigualtat entre platees i amfiteatres passa per un sistema educatiu eficaç que redueixi la desigualtat i, sobretot, que no l’augmenti. Passa perquè aquest sistema educatiu faciliti un contacte en primera persona amb l’art i la creativitat. Però passa també per resoldre el problema de l’habitatge, per millorar el mercat laboral i reduir l’atur; per exigir continguts de qualitat en els mitjans públics i perquè els mitjans privats compleixin la seva funció d’informar de manera veraç … només per posar alguns exemples.
Molta feina per fer!
(*) Aclarim que parlem de la cultura que ofereixen els equipaments, cultura professional i de pagament. De la cultura en un sentit més ampli, cultura com a creació humana que ens fa créixer i ajuda a fer comunitat, tots els éssers humans en som usuaris i creadors, siguem on siguem.
