Gestors de la cultura! Ara és l’hora!
La sortida de la crisi actual serà llarga i plena d’amenaces (aquí vam desenvolupar amb les dades disponibles una previsió de la recuperació en cultura). Ara caldrà gestionar-la.
Amb això volem dir que caldrà prendre decisions: quan obrir, com, amb quina programació, preus, comunicació, mesures extraordinàries, focalitzant en quins segments … i caldrà prendre aquestes decisions amb el suport d’elements objectius, de dades, i amb el major consens i coordinació entre operadors possible.
Pot semblar una obvietat, però no crec que ho sigui. Podem deixar-nos portar pels fets consumats sense prendre massa decisions prou meditades. Si podem obrir, doncs obrim. Intentem que sigui amb el major aforament possible, recuperem la programació prevista, activem tots els mecanismes de producció al ralentí, confiem en una potent campanya de comunicació, i, si podem ser al mercat de nou abans que la competència, doncs millor. Sortir d’aquesta situació com si d’una inundació es tractés, crec, seria símptoma d’una avaluació de la situació incorrecta.
“caldrà prendre decisions: quan obrir, com, amb quina programació, preus, comunicació, mesures extraordinàries, focalitzant en quins segments”
Que la pressió del compte de resultats, la il·lusió, o ambdues alhora, no ens portin obrir el més aviat possible, amb major oferta de la què som capaços de gestionar i sense donar-li una volta abans. Matinar molt i molt no sempre és garantia de resultats.
Sembla un millor full de ruta: pensar les opcions possibles, obtenir dades, mantenir les antenes de l’empatia amb l’exterior ben obertes, comentar amb col·legues i competidors, coordinar i consensuar posicions basades en les millors dades i no en les més autoritzades opinions (o no només). Planificar des del coneixement i amb indicadors que ens informin dels avenços. Gestionar, en majúscules.
Amb l’ànim de contribuir a donar aquesta volta extra a la idea de reobrir i com fer-ho, i des de la gosadia de la barrera, algunes reflexions.
En primer lloc, el primer dia en què els espais culturals puguin obrir pot ser que no sigui el millor dia de per fer-ho. Sembla raonable esperar que l’organització estigui ben preparada, i que la societat hagi après a moure’s i s’hagi familiaritzat amb les litúrgies de la fase de desescalada corresponent. Esperar que la nostra audiència se senti preparada.
“en els primers mesos només una part de l’audiència respondrà. Ho faran primer els nostres públics més fidels”
Que siguin altres sectors els que s’enfrontin a aquest moment de la veritat. Que “entrenin” al nostre públic a manegar-se entre màscares i a distància. No per egoisme, sinó per sentit comú. El bé que nosaltres proveïm és més fràgil, menys imprescindible en el curt termini (per a la majoria de la ciutadania, si més no).
Quan arribi el moment, assumim que en els primers mesos només una part de l’audiència respondrà. Ho faran primer els nostres públics més fidels. En aquest reinici ens haurem de dirigir fonamentalment a ells. Si encara no sabem quants i qui són, si no sabem com són (demogràficament, els seus interessos, els seus patrons de relació amb el projecte …), aquestes setmanes / mesos podrien ser el moment perfecte per esbrinar-ho, analitzant les seves dades i les de les seves compres. Si els coneixem podrem pensar quina és la programació més adequada, quins són els preus i la comunicació idònia per a ells.
Serà important encertar a les decisions, i important adonar-se aviat dels errors.
“si els primers assistents que tornen viuen una experiència segura, surten entusiasmats i ho fan saber a la resta món, haurem fet un gran pas endavant camí de la nova normalitat”
Una part de la nostra audiència assistirà de nou al recinte si altres ho fan i la seva reacció és satisfactòria. I serà satisfactòria no només per factors relacionats amb la programació. Comptaran, i molt, les mesures extraordinàries que haguem pres per fer aquesta experiència confortable i segura.
Si la pandèmia evoluciona bé, els primers assistents que tornen viuen una experiència segura, surten entusiasmats i ho fan saber a la resta món, haurem fet un gran pas endavant camí de la nova normalitat. Generarem més confiança amb aquesta “veritat” que amb totes les campanyes de comunicació imaginables.
Confiança i empatia seran claus. Quines mesures de seguretat i higiene generaran més confiança? No ja en un teatre o sala sinó en el dia a dia que tots viurem? Quina percepció deixaran aquestes mesures als espectadors? Com comunicar aquestes mesures? El nostre públic no pot dubtar que en cas del més mínim dubte al respecte de la seguretat del recinte, no obriríem!
“Repensar en base a la nostra missió, centrar-nos en l’essencial i imaginar un nou projecte sostenible en aquestes condicions”
No tots els projectes són iguals, cada audiència té unes característiques sociodemogràfiques i d’edat específiques (l’edat serà una variable més important a partir d’ara) i una relació amb els continguts diferent. Si volem saber què opina la nostra audiència, com se sentirà més còmoda i segura a la platea de nou, el més adequat seria preguntar, demanar dades via enquestes (com fan als Estats Units i expliquem a l’article citat).
En aquest context … Ens preocupa no poder obrir amb un aforament superior al 33% al juny? Amb tot el que hem comentat, pot ser millor esperar, com a mínim a una societat més habituada a aquesta normalitat i amb la capacitat ja al 50 %. No podrem fer sostenible el projecte amb el 50% de l’aforament? Doncs potser hem de repensar el projecte.
Repensar en base a la nostra missió, centrar-nos en l’essencial i imaginar un nou projecte sostenible en aquestes condicions. Sí, diferent, amb produccions noves, amb més esforços al llarg de tota la cadena de producció, optimitzant costos, trobant noves vies d’ingressos, innovant, assumint plenament la digitalització (que mereixerà article a part). O això o hibernar. Mentre el virus no estigui controlat, queden poques opcions.
