Els darrers anys, el màrqueting ha aparegut amb força com a disciplina important per a la gestió de la difusió cultural. Les estratègies culturals públiques i privades han de maximitzar ingressos i optimitzar recursos.
En particular, els equipaments i les polítiques de difusió cultural han de moure el seu focus des d’una perspectiva centrada en la programació, a una perspectiva centrada en els públics. O dit d’una altra manera, del que hi ha a l’escenari al que hi ha a la platea i a l’amfiteatre.
Aquest nou punt de vista, amb matisos (*), no és altre que l’enfoc de màrqueting i la seva orientació a l’usuari.
Els motors d’aquest canvi de focus són tant socials –intentem maximitzar la rendibilitat socials de l’equipament o projecte, com econòmics –intentem maximitzar els ingressos que genera la programació directament–.
Els gestors culturals mirem ara més intensament a la platea, i la volem el més plena possible (dins dels límits que els nostres objectius i recursos en marquin i permetin).
Incrementar les audiències a la nostra platea incrementa les nostres opcions de sostenibilitat en temps molt complicats; però també augmenta el sentit del nostre projecte, doncs arriba a més gent, a més conciutadans i conciutadanes.
I és que el sentit de la difusió cultural radica en que hi hagi recepció. I si la cultura és un mirall on persones i societats es veuen reflectides, es coneixen i reconeixen, el seu sentit fonamental està en que existeixi el subjecte que s’hi apropa i s’hi mira.
Si les tècniques de màrqueting ens ajuden en aquesta tasca, el màrqueting serà un gran aliat, un aliat necessari.
La gestió cultural necessita del màrqueting, no per definir què posem a l’escenari, no per modificar el que posem a l’escenari, sino per maximitzar el servei que prestem des de la cultura a la comunitat a què ens devem. I per això cal obtenir sobre la base d’aquest servei els recursos que necessitem per fer sostenible el nostre projecte, directament i indirectament.
(*) matisos delicats que estan en l’origen de l’escassa, i a vegades desconfiada, relació que ha existit entre cultura i màrqueting, entre creadors/gestors culturals/responsables de màrqueting. Tema per a un altre comentari algun dia.
