Quan tornarem a la normalitat?
Aquesta és la pregunta del moment. És la pregunta que com a experts en dades del sector cultural més ens agradaria respondre. No és una pregunta que només afecti al nostre sector, òbviament, però sí que en té les seves especificitats. Per pocs sectors serà més evident que la nova normalitat serà això, nova i diferent a l’anterior. També sembla clar que aquesta normalitat arribarà més tard per a les activitats que necessitin de proximitat social, com és la cultura en viu.
Així doncs, no hi ha resposta. Només podem especular. Podem fer-ho de forma argumentada, però sense dades aquest només és un article d’opinió (parafrasejant W. Edwards Deming).
En un escenari optimista, però dins de la realitat, els teatres, auditoris i festivals tornen a “obrir les portes” al setembre (les últimes declaracions de la ministra de Treball fan pensar més en un procés gradual en funció d’aforaments al llarg de tota la tardor i fins a desembre). Abans l’esport de masses haurà trobat la manera de tornar amb força a les pantalles, amb nous formats de competició i sense públic (veurem partits on l’ambient estigui creat amb efectes sonors?). I no m’estranyaria que aquestes retransmissions tinguin tal èxit que canviïn la forma en què s’organitza el showbussines esportiu per sempre (l’esport s’haurà reconvertit, en certa manera, en e-sport).
“En un escenari optimista, però dins de la realitat, els teatres, auditoris i festivals tornen a obrir les portes al setembre”
A diferència de la cultura en viu (no tant el cinema), aquests models de difusió compten amb una monetització important, de fet, molt més gran que la que produeixen les entrades als estadis. És clar, això és així per a les activitats de més rellevància i audiència, escassament arriba aquesta monetització al segon esglaó. Veurem com de conscient serà l’esport de la necessitat de regar els seus camps de cultiu, la seva “cultura de base”.
Tornem a la cultura…
Quan els espais s’obrin, no està clar si ho faran amb aforaments limitats o no. En el sector no tothom veu la idea amb bons ulls. El dubte té tot el sentit, limitar els aforaments pot implicar una complexitat logística difícil de solucionar, i a la vegada, fer inviable econòmicament l’activitat a la major part dels casos. I això sense comptar la reacció de el públic: ¿quina part de l’audiència tindrà prou interès i necessitat de consumir cultura en directe com per accedir a una platea amb aspecte desolat, amb públic de mirada perduda i somriures amagats darrera d’una mascareta ? ¿Quina percepció profunda deixarà a la ciutadania aquesta experiència o la idea d’aquesta experiència?
Sigui com sigui, és segur que els teatres s’esforçaran en facilitar la confortabilitat i sensació de seguretat als espectadors, amb mesures de tota índole com les que prendrà el flamant Teatre Soho CaixaBank de Màlaga.
Les campanyes de comunicació seran intenses, comptaran amb gran suport per part de les administracions, i el seu focus serà generar confiança, posant en valor la cultura alhora.
No seran campanyes fàcils…
El sector no compta amb gran empatia entre àmplies capes de la societat (només cal llegir els comentaris d’alguns lectors a les notícies relatives a la polèmica compareixença de el ministre de cultura, sobre la qual nosaltres reflexionem en aquest article, per cert). Canviar una percepció basada en fets (com, per exemple, la percepció de teatre com a espai perillós) amb paraules és molt difícil, i pot sonar a excusatio non petita accusatio manifesta. Esperem que les propostes de campanya siguin avaluades amb mirades alienes i no només qui les encarregui, que farà lectura amb biaix cognitiu per definició.
Malgrat totes les mesures i de les més màgiques campanyes de comunicació i publicitat, tot i ser possible, una part de el públic deixarà d’anar a el teatre, a concerts o al cinema durant un temps. Gran part de l’audiència de tot projecte cultural és un públic molt esporàdic, gran part de la ciutadania té una relació i interès molt febles amb aquesta cultura de difusió professional. Així doncs … quina previsió de menor assistència en podem fer?
Per a aquesta pregunta encara hi ha menys resposta. Podem imaginar alguns escenaris i quantificar-ne els resultats assumint moltes hipòtesis no validades i interpretant de forma flexible les poques dades que disposem. El lector sabrà perdonar la gosadia i gran marge d’error d’aquesta primera aproximació, la rellevància de la pregunta i la voluntat de ser útils ens fa anar més enllà de la prudència.
“una part de el públic deixarà d’anar a el teatre, a concerts o al cinema durant un temps”
A falta de dades més properes, són de gran interès les aportades per la Colleen Dilenschneider a partir de les enquestes a més de 5.000 persones (als EUA) en aquest article. Basant-nos en les seves xifres podem pensar que, a hores d’ara, encara que disposéssim d’una vacuna, un 15% del públic no es sentiria còmode a un recinte cultural. Sense vacuna, però amb els governs autoritzant l’accés als espais, un 40% dels possibles assistents tindrien dubtes sobre la seva seguretat. Si l’obertura es fa amb restriccions d’aforament, aquest percentatge puja fins al 80%.
És de suposar que amb la crisi superada tornarem a recuperar la confiança, sabrem manejar-nos amb mesures d’autoprotecció i la recuperació serà completa, algun dia.
Amb tots aquests ingredients podem traçar una opinió informada i plasmar-la en gràfics dels que valen més que moltes paraules. Imaginem 3 escenaris límit amb l’objectiu d’ajudar a planificar el pitjor, esperar el millor i gestionar les situacions intermèdies on més probablement es mourà la realitat. En tots els casos estem assumint una recuperació de l’economia com espera l’FMI en la seva versió optimista. Si la crisi s’allarga hauríem de sumar un efecte de menor demanda resultat de la recessió extraordinària.
Escenari 1:
Reobertura dels espais al setembre 2020 limitacions d’aforament, vacuna disponible en 18 mesos i àmpliament distribuïda en 2022.
Escenari 2:
Reobertura dels espais al desembre de 2020 sense limitacions d’aforament, vacuna disponible en 18 mesos i àmpliament distribuïda en 2022.
Escenari 3:
Reobertura dels espais amb la vacuna disponible, a la tardor, però de 2021.
De complir-se aquestes previsions, el sector de les arts i la cultura viscuda fora de casa es recuperarà lentament. 2021 està a l’aire i, a l’espera de l’evolució de la pandèmia, els seus ingressos poden caure entre un 25 i un 80%. Al 2020 la caiguda d’ingressos pot arribar a ser del 70%.
Una altra conclusió: una obertura amb restriccions d’aforaments provocaria una recuperació menys vigorosa. La diferència entre obrir al setembre a aforaments limitats o obrir al desembre amb total normalitat és pràcticament nul·la al 2020, es comença a ingressar abans, però menys. I si confirmen els efectes negatius a la percepció de seguretat, el llast en els ingressos s’allargaria al 2021 (he d’advertir que aquesta ja era la meva opinió abans de veure la corba, el que desperta dubtes de biaix de confirmació per part meva).
“el sector de les arts i la cultura viscuda fora de casa es recuperarà lentament”
En qualsevol cas, aquesta és una primera aproximació que, com hem insistit, està plena d’hipòtesis i de salts quàntics sense base prou objectiva. Necessitem més certeses i més dades. En aquest sentit valdria la pena que comencem a buscar-los, enquestes per conèixer la percepció de l’audiència pròpia, dades fiables de l’impacte fins ara, informació sòlida sobre els possibles passos de desescalada aplicats a la cultura … (obtenir o ajudar a obtenir aquestes dades i les respostes que contenen és una de les responsabilitats més necessàries i importants de les administracions, tant per poder prendre decisions com per facilitar informació sobre la qual fonamentar les estratègies de resistència i recuperació).
Què fem davant aquesta possible realitat?
Com en tot dol hem de passar per diferents fases. En aquests moments ens movem entre la negació optimista del tot anirà bé amb allau de continguts culturals gratuïts a la xarxa, i la ira de l’apagada cultural. Estem a les portes de la depressió, em temo. Espero que aquest article no contribueixi a això amb cap lector, llevat que ajudi a apropar-lo a l’acceptació.
Des de l’acceptació podem començar a prendre decisions de què fer, abans serà difícil (d’aquí la necessitat de saber).
I en aquestes estem totes les organitzacions culturals, pensant què farem quan tot això acabi. Assumint que, segur, no serà el mateix que fèiem fa tan sols unes setmanes.
