La crisi climàtica comença a tenir tints de xoc generacional. Té tot el sentit, el futur s’enfada amb un present que segueix cremant quilowatts/hora com si no hi hagués un demà malgrat innombrables advertiments i inqüestionables evidències..
Així, no és estrany que sorgeixin cèl·lules activistes de joves que pretenen cridar l’atenció i molestar les elits socials del present que no estan prenent les mesures necessàries i cada cop més urgents per garantir la sostenibilitat com a espècie a llarg termini.
Mai abans la cultura no havia estat objecte d’aquest escarni. Al contrari, la cultura cal ser just al contrari, contingut de protesta
Ens[1] ha agafat més per sorpresa que aquestes protestes hagin posat al punt de mira l’art. Mai abans la cultura no havia estat objecte d’aquest escarni. Al contrari, la cultura cal ser just al contrari, contingut de protesta, reflex que avergonyeix i denuncia les injustícies. I, tanmateix, ens passa el que ens passa. Últimament no hi ha cap setmana que no ens doni un ensurt en saber d’un nou grup de joves que ha atemptat contra una gran obra d’art en un gran museu[2].
Els museus! Que neixen sota la llum de la il·lustració com a centres per posar a l’abast del poble l’art que fins aquell moment només gaudien les elits aristocràtiques! Què ha passat perquè algunes persones (la majoria joves) vegin sacralització i fast on abans hi havia popularització i accessibilitat? Com han esdevingut els museus símbol de les elits fins al punt de ser la diana perfecta per reclamar la lluita contra el canvi climàtic? L’art com a símbol de poder però de poder d’opressió, de poder de l’altre. Compte, no pas tot l’art, l’art elevat a l’altar del museu.
Podem pensar, i no ens faltarà de raó, que les protestes per legítimes que siguin han de saber escollir el vehicle. Errant el canal s’erra al missatge. Com algú pot voler fer mal a les maques de Goya o als gira-sols de Van Gogh? Com es pot ser tan inconscient de creure que val la pena posar en risc la integritat de creacions humanes que al llarg de tants anys hem decidit que representen la cimera de les capacitats humanes fins al punt de merèixer ser preservades tant sí com no?
Potser aquell valor que donem tan per descomptat no ha arribat a aquestes noves generacions. Els constructes humans a què ells i elles donen valor estan lluny de la cultura protegida, institucional
Potser aquell valor que donem tan per descomptat no ha arribat a aquestes noves generacions. Els constructes humans a què ells i elles donen valor són lluny de la cultura protegida, institucional. Les seves creacions circulen a les xarxes socials virtuals lliures i sense cànon. Tenen una relació amb els continguts, amb la cultura, molt més horitzontal. No se senten representats quan se verticalitza la relació entre espectador i espectacle. Es poden sentir fins i tot menyspreats o menyspreats per un món, el de les indústries culturals, que ha aixecat amb les litúrgies unes barreres, institucions i negocis que els són aliens.
I en aquest sentit, podríem dir que en realitat no són els quadres els que posen a les dianes aquestes protestes, són els museus! (i en particular els grans museus d’art) Per què són les institucions culturals[3] les que han fracassat (des d’aquesta perspectiva). S’haurien centrat a conservar el passat i oblidant ser útils al futur, integrant-lo, projectant, escoltant i responent. És el conjunt de la cultura institucional la que corre el perill de ser considerada cada cop més elitista, un producte d’origen i autoconsum de determinades capes socials, un símbol del poder establert.
No pretenc elevar a categoria uns successos, que per preocupants que siguin, amb prou feines passen del nivell d’anècdota, però no puc deixar de pensar que estem davant d’un símptoma més d’una disrupció generacional que a lloms de la digitalització avança com un tsunami i obliga el sector cultural a pensar en el rol que espera/desitja jugar al món d’avui..
Una reflexió crítica a què els professionals estem cridats en primer terme i en què hem de trobar maneres d’integrar el futur i els seus sobirans, de manera consistent i no oportunista, sense paternalisme i sense rendicions a la postmodernitat buida.
[1] Quan dic “ens” em refereixo a boomers del sector cultural
[2] Per a la nostra tranquil·litat, sembla que en els darrers dies s’han alçat algunes veus del moviment reclamant seleccionar altres objectius sobre els quals deslligar la ira climàtica
[3] Quan ens referim a “institucions” ens referim a totes, públiques i privades, i no només les patrimonials, el fracàs és més col·lectiu, els pobres museus són simplement víctimes més accessibles
