S’apropen temps complicats. La confiança en el futur cotitza a la baixa en una Europa en guerra, aclaparada per la inflació i hipotecada per l’enorme esforç per fer front a la pandèmia.
La despesa familiar es contraurà per fer front a la pujada dels preus i la incertesa del futur. I. com ja comentàvem al primer article d’aquesta sèrie (sèrie que esperem no tingui tercera part) quan la despesa general baixa, la despesa en lleure i cultura és de les més afectades. Cau més i es recupera més lentament. Ho vam veure a la crisi financera del 2008.
Les dades parlen per si mateixes. En el pitjor moment de la crisi financera, el 2013, les famílies gastaven un 9% menys que el 2006. Aquesta reducció de despesa superava el 20% en el cas de restaurants i hotels o cultura. Per al 2019 la despesa global i la que fèiem a restaurants i hotels s’havia recuperat, no així la de la cultura[1] que seguia un 13 % per sota.
Una tendència que es torna a constatar a la contenció de la despesa familiar durant la pandèmia 2020-2021. Durant la pandèmia, la reducció de la factura cultural ha arribat a un -40%[2] i, de nou, la recuperació en cultura més lenta que al conjunt o respecte a una categoria comparable com ho poden ser restaurants i hotels.
Aquestes dades no recullen la recuperació de la temporada 2021/2022 completa (només en tenen fins al 2021), ni el vigorós inici que està tenint la temporada actual. Indicadors que, encara que poguéssim esperar millors, conviden objectivament l’optimisme.
Aquesta anàlisi de l’efecte en la despesa cultural a les contencions anteriors de la despesa global ens adverteix del greu impacte que una crisi econòmica suposarà per al sector.
I fins aquí les dades. A partir d’aquí, a risc de posar-me transcendent, una reflexió que va més enllà.
La cultura (professionalitzada) ha perdut pes en la “cistella” de la compra de les famílies i necessita recuperar-la
Acumulem ja molts anys i unes quantes tempestes perfectes. Tantes com per preguntar-nos quants anys necessita una situació conjuntural per consolidar-se i deixar de ser-ho. La cultura (professionalitzada) ha perdut pes en la “cistella” de la compra de les famílies i necessita recuperar-la, ja que aquesta despesa és també un indicador de la seva rellevància social.
No hi ha dubte que ens trobem davant d’un moment crucial. Quan totes les energies del sector cultural haurien de centrar-se a aprendre a navegar enmig de la transformació digital i la reconfiguració de pràctiques i hàbits culturals conseqüent, quan més necessitem una mirada estratègica per aprofitar les enormes oportunitats que ofereix la digitalització per als creadors de continguts, més ens estem preocupant i ens preocuparem per les amenaces a curt termini.
Una conjunció molt inoportuna, per expressar-ho en una frase apta per a tots els públics.
Els poders públics són també interpel·lats en aquest moment, sens dubte. El paper pot ser decisiu.
Els poders públics són també interpel·lats en aquest moment, sens dubte. El paper pot ser decisiu. No ja per la contribució amb recursos des dels departaments de cultura (que esperem puguin estar a l’alçada de la necessitat i parteixin del principi que la cultura és un dels pilars de l’estat del benestar, un dels més modestos en pressupost i eficients (aportació), sinó també i potser especialment, en com contribueixin a orientar la transformació social en una direcció o una altra. La reducció de la desigualtat, la política educativa, la lluita contra la crisi climàtica, la transformació de la mobilitat, la conciliació familiar o la reconfiguració de les jornades laborals a les societats futures (imaginem el que suposaria una jornada laboral de 32 hores setmanals per a els sectors dedicats al temps de lleure) són reptes molt presents que redefiniran les regles del joc.
La menció dels poders públics no s’ha de llegir com una delegació, aquests emanen de la societat. Per això l’enorme importància d’apostar des de la cultura per l’impacte. Per ser àgora de reflexió i mirall per a la societat, amb ambició i poc o nul abstret.
El repte exigeix millorar. Gestionar i innovar. Tant en gestió, en tècnica com en creació[3].
Així doncs, com a reflexió final, vénen corbes, sí. Pocs laments i evitem la mirada a curt termini, el repte va més enllà. Que l’arbre de les dificultats no ens amagui el bosc de la transformació social en què hem de prendre posició.
[1] Classificació de béns i serveis d’European Classification of Individual Consumption by Purpose a les notes metodològiques de l’enquesta de pressupostos familiars de l’INE
[2] Per al cas de la cultura en viu podem suposar un descens encara més gran, assumint que en la despesa en cultura hi ha hagut una redistribució en què els continguts digitals han guanyat pes. Una hipòtesi coherent amb la dada de descens dels ingressos de les arts escèniques del 64% que situa l’Estudio de impacto del COVID en las artes escénicas que vam elaborar per encàrrec de la Federación estatal de asociaciones de empresas de teatro y danza (FAETEDA) i de La Red Española de Teatros, Auditorios, Circuitos y Festivales de titularidad pública, i que es troba actualment en fase d’actualizació de resultats que presentarem a finals del 2022.
[3] Al respecte deixem alguna reflexió al nsotre blog: Las audiencias de la recuperación, i recentment sumava també l’interessant article de Jaume Colomer, Perquè hi ha menys espectadors teatrals que abans de la pandèmia?
