En aquesta temporada de recuperació no assolirem encara els nivells prepandèmia[1]. Aquesta dada per si sola no ens hauria d’alarmar, ni sorprendre’ns[2].
Però tot i comptar amb arguments sòlids per veure el got mig ple, no tenir les platees plenes sempre és motiu de preocupació. Encara més tenint en compte que l’acceleració de la digitalització imposada per la pandèmia ha impactat clarament en els nostres hàbits de consum i d’interacció amb els continguts culturals.
Així doncs, què poden fer les sales per millorar la seva ocupació?
Anàlisi de públics
Comencem per avaluar el problema amb una mica més de detall. Quant de públic hem perdut? De quins segments? Observem pèrdues més grans en públics de franges d’edat elevades? En algun segment de fidelitat en particular? En públics de proximitat? Per a certes categories d’espectacles? la nostra audiència es concentra en pocs espectacles, es polaritza? El nostre problema més gran és que comptem amb menys clients o una reducció de les freqüències de compra? És un problema d’oferta?[3]
Responent aquestes preguntes (tenim les dades de ticketing i de l’àmbit digital per fer-ho, o hauríem de) tindrem una millor definició del problema.
Nova estratègia de continguts
A partir d’aquí, ideem una estratègia de continguts per reconnectar els segments desconnectats, per fidelitzar els connectats i aquests nous públics ja de recuperació. Però fem-ho prenent consciència del context. El nostre món ja no és el del 2019. La nova normalitat és efectivament nova. El que ha viscut ha suposat canvis en els hàbits de consum que per manca de perspectiva poden ser menyspreats.
Els nostres hàbits de consum han canviat, comprem més on line, i ho fem tenint en compte les opinions que podem demanar a internet, esperem un tracte personalitzat i valorem la immediatesa en l’atenció al client, volem comunicacions interessants i no interessades…
També consumim més continguts digitals que abans. I no em refereixo simplement a sèries i streamings. Xarxes socials, mitjans de comunicació, videojocs comparables a superproduccions de Hollywood o propostes més senzilles com wordle o paraulògic, totes aquestes “finestres” ocupen més i més el nostre temps. Des de la butxaca o des del sofà (el nostre major competidor des de fa temps), aconsegueixen captar més la nostra atenció en base a un ús intensiu de la tecnologia i les dades, i, tot cal dir-ho, també d’una gran capacitat creativa. El resultat: les audiències són més exigents i la rellevància és més cara.
I a aquesta exigència podem respondre amb innovació.
Innovació en la gestió
Per captar l’atenció dels nostres usuaris els haurem de conèixer mínimament, necessitem dades i eines que ens ajudin a utilitzar-los de manera àgil. Haurem d’apropar-nos amb continguts rellevants al moment oportú, hem d’incorporar decididament la cultura del prototip i del test A/B si volem aconseguir rellevància personalitzada i aprendre a optimitzar l’estratègia de continguts tant de captació com de fidelització.
Innovació en els continguts
Hem d’assumir que el món on vivim no és analògic, no és ni analògic i digital, és digital. Al pla de la realitat li ha crescut una nova dimensió a Internet i tot allò que se succeeix (i queda registrat) a l’altra banda del punt de connexió en forma de zeros i uns. Webs, xarxes socials, videojocs, plataformes…[4] que expandeixen el món físic (el de sempre). Un món àvid de continguts on el temps i l’espai ja no són els eixos fonamentals. La cultura ha de prendre forma en aquest món. I no em refereixo a gravar i emetre en streaming els nostres continguts tradicionals. Això pot ser que no sigui necessari o eficient, en cap cas serà suficient. Del que es tracta és de repensar els projectes per posicionar-los al món que, repetim, és digital. I això ha de venir de la mà de nous continguts[5].
Tot un repte creatiu, i de gestió, no ja per recuperar els nivells del 2019 sinó per millorar l’impacte i el rol social de la cultura en viu en ple segle XXI.
[1] Sobre això, interessant l’article de la Laura Serra al diari Ara “Per què no tornem al teatre?”, en gran part catalitzador d’aquesta reflexió
[2] No oblidem que venim de 2 anys de pandèmia amb restriccions de l’activitat en viu que no havíem vist ni a les 2 guerres mundials i que, quan encara no hem sortit plenament de la crisi sanitària, s’aguditza la crisi econòmica en un món que sembla haver tornat més boig que mai. En aquest context és esperable que a un segment de públic li costi tornar al teatre. En concret, si prenem com a referència les últimes (de març de 2022) enquestes de Missing Audiences que han fet The Insights Alliance (Indigo, Baker Richards and One Further), podríem esperar un 14% menys de públic amb un 30% afirmant que tornaran amb menor assiduïtat. De fet, la recuperació evoluciona a les franges optimistes del que estimàvem a principis de 2021 tal i com recollíem en aquest article. Així doncs, si la notícia sorprèn negativament potser el problema era a les expectatives.
[3] L’autocrítica (constructiva) i l’autoexigència seran sempre bones companyes. Però si fos així, aquest problema ja existia abans de la pandèmia. Seria un argument per defensar que encara podem sumar més públics, però no explicaria la diferència respecte al 2019
[4] No cito el metavers ni altres formats que ara com ara són encara emergents però que de ben segur seguiran ampliant la realitat
[5] Amb el Marcos García (gestor cultural actualment treballant a Content Partnerships Manager [Top Creators] de @TikTok) vam tenir un interessant intercanvi sobre la necessària monetització d’aquests continguts, ja sigui directament o indirectament.
