Les dues darreres dècades la tecnologia digital ha alterat profundament el nostre món i la vida diària, les formes de producció i consum, la forma com ens relacionem entre nosaltres i amb la realitat i, alhora, amb les arts i la cultura. Els mons digital i analògic estan entrellaçats, vivim en un món híbrid en el que l’ús cada vegada més intensiu de dispositius mòbils comporta que l’àmbit digital sigui omnipresent en la nostra quotidianitat.
A més, Internet és un factor indissociable i clau en la disrupció digital, “no és el primer mitjà de propagació, però si un dels més eficaços a l’hora de fer viral la informació. Aquest excés ve acompanyat per la capacitat que té la internet 2.0 de construir una comunitat al voltant de la informació” [1]. Aquest concepte de comunitat té a veure amb què una gran majoria de la població té l’oportunitat de participar i interactuar entre sí i amb una gran quantitat de continguts. Això possibilita infinites formes de creativitat i relació: experimentar, explorar, jugar, crear, compartir, co-crear i connectar.
(…) la transformació digital és tant el procés com el resultat d’utilitzar la tecnologia digital per transformar el funcionament d’una organització i el seu valor.
Quan parlem de transformació (o disrupció) digital ens referim al conjunt de canvis adoptats per a les organitzacions i les persones com a conseqüència de la digitalització. És dir, digitalitzar una organització no és introduir-hi tecnologia, sinó repensar-la[2]. Així la transformació digital és tant el procés com el resultat d’utilitzar la tecnologia digital per transformar el funcionament d’una organització i el seu valor. La transformació digital ajuda a una organització a prosperar, complir la seva missió i satisfer les necessitats dels seus grups d’interès[3].
En l’actualitat, en la majoria de sectors econòmics els models de negoci tradicionals s’estan transformant, també en el sector cultural i creatiu. Aquesta disrupció no té marxa enrere i empeny al conjunt de les organitzacions a una transformació sense precedents. La COVID-19 no ha fet més que accelerar el salt cap un segle XXI que és plenament digital.
El futur dels negocis passa per la capacitat de gestionar la informació
D’altra banda, aquest context digital té una derivada molt rellevant: les dades, uns i zeros. La informació resta disponible en grans volums on aplicar-hi càlculs i relacions i, així, generar coneixement d’una forma que abans era molt costosa o impossible. El futur dels negocis passa per la capacitat de gestionar la informació, el focus canvia: de vendre productes a conèixer i gestionar el públic a partir de les dades i atendre les seves necessitats de forma proactiva amb la major immediatesa possible. Aquesta característica es coneix com un model de negoci centrat en serveis i no en productes.
Això que és tan simple de dir en paraules impacta de forma crítica en qualsevol organització i significa un conjunt de canvis estratègics: repensar la proposta de valor, organitzar-se de forma diferent, relacionar-se de forma diferent, segmentar i atendre de manera personalitzada als públics, disposar d’equips amb capacitats i habilitats digitals, canviar processos, finançar-se d’una forma diferent, etc.
(…) el digital es tracta com un mer canal on comuniquem allò que fem, i no es percep el potencial d’una nova dimensió on desplegar la proposta de valor.
En l’actualitat, el sector cultural (en viu, presencial) és principalment un sector enfocat al producte (no als serveis amb perspectiva digital), que crea i produeix continguts (exposicions, concerts, espectacles, etc.) per atraure el màxim nombre d’audiències possible. En aquesta manera de fer, el digital es tracta com un mer canal on comuniquem allò que fem, i no es percep el potencial d’una nova dimensió on desplegar la proposta de valor.
Tanmateix també cal tenir en compte que l’àmbit digital necessita de grans volums per ser eficient i eficaç, això significa tenir grans audiències (demanda potencial), disposar de molta oferta i continguts i grans volums dades, etc. En canvi el sector de la cultura i, concretament, el dels museus, és un sector molt atomitzat i amb dificultats per disposar de grans volums de demanda, d’oferta i de dades. A més, l’àmbit digital demana que els processos siguin escalables, reproduïbles i automatitzats, que les organitzacions siguin flexibles i amb capacitat de transformació, associades amb valors com l’horitzontalitat, la transparència, la participació i la porositat institucional.
En resum, els museus i el sector cultural poden enfocar-se al digital des d’àmbits específics, actualitzant i digitalitzant parts dels processos i les activitats, incorporant nou talent, etc. Però una veritable transformació digital requereix d’una re-visió estratègica, transversal i sistèmica. En definitiva, el digital demana alçar la mirada i, més enllà de les fulles de l’arbre, copsar el bosc sencer.
* Aquest article forma part d’una sèrie dedicada a museus i transformació digital i la seva elaboració parteix d’un encàrrec del Servei de Museus i Protecció de Bens Mobles i recull idees aportades per l’Albert Sierra, la Concha Rodà, el Marc Hernández, la Sònia Blasco, l’Oriol Picasi el Ferran López.
[1] I. Guardiola. L’Ull i la navalla. Un assaig sobre el món com a interfície. Arcàdia. Barcelona (2018)
[2] Veure G. Roca, “Societat en transformació. Negocis en transformació. Públics en transformació”, VI Jornades de Màrqueting Cultural, SDE, ICEC (4 de novembre 2020) https://www.youtube.com/watch?v=JiGF0q9-GpE
[3] Europeana (2021) https://pro.europeana.eu/post/defining-digital-transformation-for-the-cultural-heritage-sector
