Els passats 12 al 15 de març de 2017, al Palau de la Música Catalana, es va poder viure el que sense dubte serà un dels esdeveniments musicals de l’any: la integral simfònica de Beethoven a mans de Gustavo Dudamel i la Orquesta Sinfónica Simón Bolívar.
Aquest esdeveniment i la seva rellevància, tant pels intèrprets com pel repertori, és destacable per sí sol. Però en aquest article volem comentar justament un dels seus “complements”.
Els 5 concerts per a les 9 simfonies van ser un ple absolut, 10.022 entrades, amb 447 persones que van gaudir la integral Beethoven-Bolivariana al complet, els quatre dies amb cinc concerts consecutius.
Però tots aquests espectadors no van ser els únics, ni molt menys. Molts altres vam poder escoltar i veure en directe la marató Beethoven, via streaming. Molts encara ho poden fer (i fins al 12 d’abril) des del web del Palau de la Música. I ho podran continuar fent més endavant a través del canal especialitzat medici.tv, excel·lent realitzador i col·laborador imprescindible de la iniciativa.
Ho veurem a través de plataformes VOD especialitzades com medici.tv o el canal de Filmin dedicat a la clàssica (amb la col·laboració de Medici per cert) o a sales de cinema, com els cicles d’òpera que trobem a cada vegada més cinemes (i que compta aquesta temporada amb òperes del Liceu, el 6 d’abril amb Rigoletto justament). O directament on line i en sales a la vegada, una difusió multicanal i en paral·lel que apostaria que acabarà per imposar-se com la més lògica des de l’òptica de l’usuari.
Les retransmissions en directe de música no són noves. Catalunya Música i Radio Clásica de RNE fa anys que en fan a la radio, alguns programes de les televisions públiques també n’han fet i en continuen fent (sobretot en època de festivals). Però l’streaming –per accessibilitat, per disponibilitat, per facilitat, per interactivitat– porta les retransmissions a un altre nivell.
En parlàvem en un article a principis d’any, comentant tendències per al sector cultural.
Els milers d’espectadors que han vist i veuran les representacions (i en aquesta ocasió gratuïtament) satisfaran amb l’experiència audiovisual la seva necessitat a un menor cost? El públic de les òperes al cinema, surt de la platea del Liceu? Es possible que sí, si més no en algun cas. Si les dades en cultura t’ensenyen alguna cosa, és que hi ha gent per a tot.
La pregunta correcta seria més aviat, si ens trauran més públic del que ens donaran.
És ben raonable pensar que consumidors d’aquests concerts a medici.tv de fora de Catalunya, quan vinguin a Barcelona a fer turisme, tindran la referència del Palau més present (amb un 27 % de públics internacionals la temporada passada segons les dades analitzades per TekneCultura 😉 ) O que públics propers hagin activat/reactivat el seu desig d’anar de concert al recinte modernista després de veure les extasiades expressions de satisfacció del públic assistent als concerts.
Però més enllà del simple còmput d’entrades, les simfonies de Beethoven enregistrades al Palau esdevenen un contingut que permet ampliar la comunitat del projecte, i obre la porta a moltes oportunitats. La difusió del projecte, de la música i de la institució arriba més lluny i més enllà de les nostres fronteres. Es redueixen barreres, i una d’elles pot ser econòmica. L’impacte social i el retorn augmenta. Els potencials nous clients creixen; les vies de generació de recursos directes i indirectes també.
A través de múltiples pantalles i a qualsevol lloc, estem acostumats a rebre informació/continguts en format audiovisual. Un factor que, en general, podem veure accentuat a cada nova generació. Ens podrem relacionar amb un projecte cultural, amb un generador de continguts que pretén ser-nos rellevant, si no disposem de continguts propis de la màxima excel·lència en el format/llenguatge estàndard de comunicació? Tot ens fa pensar que en el futur veurem moltes més experiències similars; les retransmissions d’esdeveniments culturals seran un nou i habitual format de consum i difusió de la cultura.
I sí, també per al teatre. Les exitoses retransmissions del National Theatre Live al Temporada Alta o als Cinemes Yelmo apunten en aquesta direcció.
El més perillós serà magnificar les amenaces i no ser prou conscients de les oportunitats; posar-nos a la defensiva davant una derivada més de la revolució digital (llegiu un interessant article del Farhad Manjoo al New York Times al respecte) i no entendre com aquesta està portant la creativitat, la cultura i la seva industria i professionals a l’edat d’or.
