Fins i tot en una oficina de concentrats gestors culturals i analistes de dades ens ha estat difícil escapar d’un dels debats de major calat en aquestes darreres setmanes… el debat sobre diferents models futbolístics. 😉
Guardiola o Mourinho? Fútbol de contraatac i destructor; o futbol de toc i constructor? Quina és la millor filosofia? Quin model ofereix millors resultats?
Aquest, de fet, és un debat no estrictament futbolístic. I que en la seva essència és universal: on hem de posar el centre d’atenció? Ambdós models funcionen. Cerquen un resultat i l’han pogut obtenir al llarg del temps.
El model Mourinho focalitza la seva atenció en les estratègies, tàctiques i acciones que es relacionen directament amb un resultat que ha de satisfer els nostres objectius. Així, tot es pot resumir en no encaixar gols i en fer, com a mínim, un més que el rival.
El model Guardiola, en canvi, focalitza la seva atenció en el procés. L’objectiu, el resultat guanyador, serà conseqüència de l’excel·lència en la gestió del procés.
El primer model serveix com a analogia en el terreny cultural del màrqueting transaccional. El que volem és vendre entrades i farem el que faci falta per aconseguir-ho. Les promocions de darrera hora serien els contraatacs desesperats o els coneguts “centres a l’olla”. L’altura i capacitat de la nostra defensa fixaria el nivell de preu de les nostres propostes.
El segon model serveix com a analogia del màrqueting relacional. El que ens interessa és una intensa i cada vegada millor relació amb la nostra audiència (en el futbol amb la creació, amb el joc amb pilota). El resultat guanyador serà conseqüència directa i quasi inevitable d’aquesta relació ben gestionada amb la possessió. Cometre errors en la programació (o en el futbol encaixar gols) forma part del procés d’aprenentatge, ja que el veritablement important és no desatendre mai la relació amb el client (amb la pilota) i confiar en que els resultats arribaran. Les promocions de darrera hora no són tàctiques coherents, devaluen la nostra programació i la posen en risc. Són una traïció al procés de treball i millora de la relació amb la nostra comunitat.
Com es diu en el futbol, qualsevol model és bo si tenim els jugadors adequats per dur-lo a terme. I en cultura passa igual: qualsevol estratègia (transaccional o relacional) funcionarà si tenim el millor contingut per poder realitzar-la. Però igual que els equips de futbol fan els fitxatges per dotar-se dels jugadors més adequats per a un model, en cultura passa el mateix: si volem relacionar-nos amb la nostra comunitat necessitarem generar molts continguts; crear extensions dels mateixos; i tenir molta capacitat per relacionar-los, per construir una història que mantingui la relació amb la nostra audiència.
I no ens amagarem: nosaltres som guardolistes, vull dir, defensors del màrqueting relacional en la seva aplicació a la cultura. 😉
