Imagen1

Síntesi (i debats pendents) del simposi ‘El desenvolupament de públics culturals a partir de la COVID-19’

Els 2 intensos dies de ponències i debats del simposi virtual ‘El desenvolupament de públics culturals a partir de la COVID-19’ van deixar sobre la taula interessants reflexions i creuaments d’idees que hem necessitat alguns dies per digerir. Fem en aquest article una síntesi de les principals tesis exposades i debats pendents:

La cultura institucional i professionalitzada té un problema de legitimitat

Està lligada a un baix i desigual impacte a la societat. El que “fem” els professionals de la cultura interessa a una part petita de la societat, persones majoritàriament de classe mitjana i alta. Sense legitimitat, sense un servei a la societat ampli i equitatiu, aquesta cultura (o l’anomenat “sector cultural”) no compta amb arguments prou sòlids com per exigir l’atenció i recursos públics que reclama, i necessita.

No ha estat sempre així. A aquest país, amb la recuperació democràtica, la cultura estava associada a la millora de condicions de vida social i individual. Era un element aspiracional irrenunciable, els contribuents volien un futur millor pels seus fills i veien necessari invertir en cultura i educació per garantir-lo.

“la cultura professional sembla condemnada a l’elitisme o a la reducció a oci i entreteniment”

En algun moment la cultura ha deixat de formar part d’aquesta equació de progrés. Ja sigui perquè ha estat una educació separada de la cultura la que ha cobert aquest rol de forma universal, ja sigui per incapacitat de la cultura de contribuir de forma efectiva a la promesa, ja sigui per l’endogàmia de creació i sector, ja sigui pel qüestionament postmodern abans d’hora.

Sense contribució evident a l’empoderament i emancipació dels individus, la cultura professional sembla condemnada a l’elitisme o a la reducció a oci i entreteniment.

Entorn digital i altres reptes pendents

L’oci i l’entreteniment han trobat amb la digitalització un marc idoni per desenvolupar-se de la mà de plataformes globals (no neutrals i amb agendes pròpies no sotmeses a control democràtic o ètic). L’entorn digital hauria de ser també un context en el que es despleguessin altres projectes i  continguts culturals. Una oportunitat per a esmenar errors que han distanciat creació i sector de la seva societat, per guanyar impacte quantitativament i de forma més equitativa, amb nous continguts i accessibilitats.

A partir d’aquestes tesis queden pendents preguntes que necessitaran de noves trobades, ponències i contrast d’idees:

  • Existeix perill de banalització, simplificació o homogeneïtzació dels continguts com a penyora d’una major accessibilitat? O aquest debat ens portarà a replicar la dicotomia entre elitisme i oci, cultura i entreteniment de la que volem fugir?
  • Com fem emergir continguts locals en un mar digital de rellevància global?
  • Com monetitzem i fem sostenibles els nous esforços?
  • Quins formats necessitem més enllà de l’audiovisual en streaming? Com finançarem l’experimentació necessària per trobar-los?
  • Poden convergir les visions comunitària i de màrqueting relacional per enfortir-se? Poden generar continguts sinèrgics?
  • Quines polítiques públiques necessita aquesta nova era? O, com ressituar-ne a la ciutadania al centre? Quins han de ser els seus objectius (avaluables) per contribuir a recuperar la legitimitat social de l’acció cultural?

Són totes preguntes de gran rellevància, algunes velles conegudes per als professionals que segur ocuparan espai de forma més o menys explícita a propers articles, trobades i converses.

Compartir

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en linkedin
Compartició en pinterest
Compartició en print
Compartició en email