Ferran López, director de Teknecultura & Àngel Mestres (@mestresbcn), director de Trànsit Projectes
La crisi pandèmica canviarà el món en el que vivim, la cultura canviarà el seu rol. Els professionals creiem que mereix centralitat, però no la tenim garantida, ens l’hem de guanyar, l’hem de merèixer a ulls de la ciutadania[1]. Ho hem de fer en molts fronts, en el relacional, en el conceptual i, com no, ho hem de fer en el digital, amb innovació.
Pistes en tenim, certeses poques. Una de les certeses és que caldrà complicitats i solidaritat intersectorials i del sector amb la societat a la que pertany. En un moment històric en que les dinàmiques de l’acumulació semblen reformular-se en una sort de capitalisme digital, l’únic camí cap a una proposta innovadora sembla ser, justament, ensenyar les cartes. Posar sobre la taula el que es té i el que es sap.
La societat que ens ve és nova. En certa manera sempre ho és. La societat és un subjecte molt dinàmic, però ara tot apunta a una major revisió, a canvis disruptius en aspectes essencials de la nostra forma de viure. Els filòsofs actuen com a fars antiboira:
“El que realment crec que canviarà amb la crisi és la consciència que tenim de nosaltres mateixos. Hi haurà una revalorització del coneixement, de la ciència, de les noves tecnologies. (…) Aquesta experiència de vulnerabilitat universal ens està convidant cada vegada més a definir-nos com a subjectes que depenen els uns dels altres (…).” (Daniel Innerarity)
“La societat que ens ve és nova (…) tot apunta a una major revisió, a canvis disruptius en aspectes essencials de la nostra forma de viure”
Per tant oferir, formular, recombinar i portar els nostres projectes cap a un lloc nou amb l’ajuda dels altres. En definitiva estem anant de l’especialització a l’aprendre fent.
Aquests canvis tindran un impacte evident en la cultura, la reubicaran en un nou rol, i aquest serà el resultat d’una nova revalorarització per part dels nostres conciutadans. Nosaltres, els gestors, els artistes i la resta de professionals ho tenim clar. De forma argumentada i sincera, veiem la cultura en el centre del debat que ha de decidir com serà el futur:
“És molt possible que quan sortim d’aquesta epidèmia no puguem analitzar la cultura ni practicar-la des de les inèrcies del passat, tot i que oblidem molt ràpid. A quines comunitats es dirigeix la cultura i de quina manera ho fa serà una pregunta essencial.” (Íngrid Guardiola)
“Potser el confinament farà més evident el valor l’art i la cultura en la nostra quotidianitat”
Aquesta pregunta ens marca el camí: de quina manera es treballa, es comparteix, es conceptualitza i, en definitiva, es viu amb aquestes comunitats? Aquest posicionament ofereix un ampli camp de treball com diem a “Queremos sonreír”: “lo están explorando los agentes… … de los eventos a los procesos. De los públicos a las comunidades. Del comunicar al narrar. La escucha como actitud. La posibilidad como eje de acción y la colaboración como praxis. Copiar, intercambiar, co-crear, mostrar. Conocimiento, encuentro e intercambio”[2]
Potser el confinament farà més evident el valor l’art i la cultura en la nostra quotidianitat. Trobarem a faltar una cultura en viu que ens reuneix, a la vegada que la cultura que podem gaudir ens acompanya. Com seria el confinament sense l’acompanyament de la poesia, la literatura, la música, les pel·lícules…? Adaptant les paraules del poeta Joan Margarit, seria un doble confinament[3].
En aquest moment, i ara més que mai, hem d’estar en interconnectats i posant idees sobre les taules, nostres i alienes. Com ens comenta David Grossman:
“En moments paralitzants com aquests, la imaginació és com una àncora que llancem des de les profunditats de la desesperació cap al futur i que ens permet impulsar-nos cap a aquest futur.”
I just ara és el moment,
“Igual com en el període 1946-50 hi va haver un procés molt imaginatiu per crear noves institucions i transformar la societat (…), 2020 hauria de ser l’any en què comencem a repensar els nostres objectius i ambicions culturals” (Simon Mundy).
La tecnologia durant el confinament ens ha acompanyat en l’oci i en el treball, imagineu com ho podrem fer un cop tornem a estar en espais comuns relacionals, amb l’experiència que hem acumulat aquests dies…
Ara bé, que la cultura ocupi un rol central a les societats, com podem reivindicar des de dintre, no està ni molt menys garantit. Ens ho hem de guanyar, sent útils, referencials, aportant valor (no ens referim a l’econòmic, o no només) i rellevància. El sector i professionals podem ser menys necessaris en el món que emergirà. Convé no oblidar-ho. La nostra bona intenció no és suficient.
“2020 hauria de ser l’any en què comencem a repensar els nostres objectius i ambicions culturals”
El que hem dit fins ara ens porta, justament, a parlar de transcendència. Una transcendència que té varies formes d’abordar-se, de fer-se des de la comunitat: fem projectes que aporten valor (incideixen, penetren, sacsegen) als territoris on es desenvolupen? Les nostres idees (centres, emprenedories, projectes) afecten i/o marquen positivament? Com treballem els fracassos? Els projectes son exitosos en funció d’unes determinades xifres: seguidors, públics, facturació? La nostra activitat es planteja com un laboratori d’investigació constant? O optem per repetir-nos?
En els temps que corren, en els que el valor de quasi tot acaba reduït a un problema d’exercici comptable, hem de preferir pensar que si bé estem en un entorn que com deia Porter es competitiu i econòmic, la cultura es necessària per empoderar a les persones i els territoris.[4]
Necessitem una cultura que ens reuneixi de nou, que ens ajudi a entendre els nostres sentiments, a conèixer-nos a nosaltres i als altres, que ens porti a reflexionar, a construir visions pròpies i crítiques. Necessitem també una cultura que ens emocioni[5], que ens ajudi a evadir-nos, que ens faci riure per un moment.
No cal menystenir cap format per més mainstream que sigui, però sí cal ser conscients del valor de la diversitat, de la necessitat d’explicar la realitat tangible i intangible des de diferents perspectives i amb diferents prismes. I en especial cal posar en valor els que trepitgen els mateixos carrers que la seva audiència.
“Necessitem una cultura que ens reuneixi de nou, que ens ajudi a entendre els nostres sentiments, a conèixer-nos a nosaltres i als altres, que ens porti a reflexionar, a construir visions pròpies i crítiques”
Com ho fem això fer això? No hi ha respostes, ni molt menys, tot i que sí molta reflexió:
- Manual sobre museus i intel·ligència artificial(2020), Goldsmith’s, Universitat de Londres
- Estudi europeu sobre la relació entre les activitats artístiques i el desenvolupament de tecnologies digitals (2019), NESTA / Parlament Europeu
- Informe The Shock of the New: Arts, Technology, and Making Sense of the Future (2018), Salzburg Global Seminar
- Informe de la conferència “ctrl+shift HUMAN: Arts, Sciences & Technologies in Coded Societies” (Culture Action Europe, Timisoara, 2018)
- Informe europeu sobre la promoció de l’accés a la cultura per mitjans digitals(2017)
- BuiltIn, “17 Blockchain Music Companies Reshaping a Troubled Industry” (2019/2020)
- Roberto Gómez de la Iglesia i Ricardo Antón Troyas, Kultursistema. Matriz para el mapeado, interpretación y análisis de los ecosistemas culturales y creativos(2019)
Lectures interessants que no evitaran l’assaig i error, però que poden fer-lo més productiu. I les lectures són per copiar-les, penseu que si copieu d’un, plagieu, però si copieu de molts, investigueu. Bromes a part, investiguem, millorem les nostres idees i com ens deia Jorge Wagensberg: “Entrem a parlar amb un grup pensant que no tots ignorem el mateix”.
A fer-ho estem cridats tots els professionals, institucions, projectes, organitzacions, empreses, activistes, comunitat educativa, artistes consolidats i emergents… que conformem un ecosistema cultural que necessitarà de solidaritat i esforç de tothom.
[1] El Ministre de Cultura del Govern d’Espanya en la seva roda de premsa del passat 6 d’abril argumentava el següent: https://www.lavanguardia.com/cine/20200407/48382830821/ministro-cultura-ayudas-cine-vida-orson-welles.html
[2] Podeu trobar una versió on line del primer capítol del llibre “Queremos sonreír. Activar la cultura local” en el següent link: https://issuu.com/transitprojectes/docs/cap_0_queremos_sonreir
[3] “Tal vez lo mejor que pueda decirse de un libro es que es necesario. Más acá de la vida y más allá de la literatura, éste lo es. Pocas veces unos versos tan desconsoladores habrán producido tanta sensación de consuelo.” Joan Margarit https://elpais.com/diario/2002/05/18/babelia/1021679426_850215.html
[4] Ens permetem un toc vintage amb aquest vídeo https://www.youtube.com/watch?v=PuyY7aWYBGA
[5] Què grans la gent de la revista Líbero: https://www.youtube.com/watch?v=NlOtryW8QTw&t=4s
