Les estimacions que vam fer a l’abril de 2020 i exposàvem a l’article La magnitud de la tragèdia II s’han complert a la franja més aviat pessimista. Auguràvem uns descens dels ingressos del 2020 d’entre el 60 i el 80 % respecte els del 2019 i així ha estat en tots els casos que es van coneixent[1].
Ens hem mogut en els pitjors escenaris d’evolució de la pandèmia. Els indicadors, lluny d’estar sota control, s’han descontrolat ja dues vegades amb una segona i tercera onada que han implicat noves restriccions d’aforament, limitacions de mobilitat (amb efectes sobre la demanda superiors als de la limitació d’aforament: a ciutats amb projectes culturals rellevants més de la meitat de l’audiència arriba de fora) i una sèrie de missatges entre confusos i desconcertants als públics.
Encara que ho sembli, no tot ha anat malament per això:
“Ens hem mogut en els pitjors escenaris d’evolució de la pandèmia. Els indicadors han implicat noves restriccions d’aforament, limitacions de mobilitat i una sèrie de missatges entre confusos i desconcertants per als públics.”
- respecte al que preveiem inicialment, la vacuna arriba abans del que els més optimistes podien esperar, i ja la tenim aquí!
- la reacció del públic quan ha pogut anar als espais culturals ha estat positiva, els espectacles de major demanda han omplert tot l’aforament disponible i les reaccions del públic han estat favorables al retorn
- la cultura ha rebut un tractament diferenciat. El reconeixement com a essencial ha estat més simbòlic que real, però les autoritats sanitàries han entès que la cultura tot i reunir alguns condicionants de risc no és una activitat que mereixi ser considerada de les més perilloses prenent-se com es prenen les mesures oportunes (ho argumentàvem nosaltres amb ajut de científics especialistes i del BIOCOM a aquest article, És la cultura segura?). Això ha permès que després d’unes primeres setmanes a l’estiu on els teatres i auditoris (en menor mesura els museus) eren classificats al grup dels tancaments totals a la primera necessitat, a estar situats en un segon estadi amb limitacions d’aforament del 50 % a Catalunya i del 75 % a Madrid, per exemple.
A partir d’ara queden 2 incògnites fonamentals:
- quant de temps serà necessari per a assolir una immunitat de grup basada en la vacunació com per arribar, llavors sí, a una nova normalitat?
- tindrem alguna recaiguda, nova onada a frenar, abans de que arribi aquesta normalitat?
Si som conscients de les dificultats que implica la vacunació (només cal veure com han arrencat les primeres setmanes), i revisem quan i en quines condicions es dispara la Rt, no podem ser gaire optimistes en les respostes: falten mesos llargs per a la immunitat de grup i haurem de fer front a noves onades i restriccions (en aquest sentit, la variant anglesa del virus pot ser un factor amb efectes negatius en tots dos fronts).
“Una nova estimació de la demanda ens mostra que la recuperació serà lenta, i que aquest any serà molt millor que el passat, però encara cal preparar-se per gestionar una nova realitat”
En aquest context, ara amb més dades per a l’estimació (ja podem analitzar algunes dades de demanda reals de 2020), amb l’actualització de les enquestes sobre percepcions dels públics culturals i d’oci[2] i assumint un efecte de la crisi de contracció de la demanda similar al de la crisis de 2008 en intensitat (aprofondim i desglosem detalls de l’estimació de l’efecte de la crisi en el consum cultural aquí), tot i que de més curta durada.
Podem fer una estimació de la demanda per 2021 i més endavant. De nou, aquesta estimació s’ha d’entendre com una aproximació heurística que prima la rellevància i utilitat que pugui descobrir per sobre de la precisió estadística. Amb aquesta cautela la fotografia que ens deixa és:
- la recuperació serà lenta, i no serà encara al 2021
- aquest any serà molt millor que el passat, però encara ens hem de preparar per gestionar una realitat entre el pitjor escenari amb una demanda del 50 % respecte les dades del 2019 i una expectativa optimista de recuperar-ne fins el 70%
- pel 2022 i més enllà ens quedarà, sobretot, la incògnita de l’efecte de la crisi, la pèrdua de poder adquisitiu de grans capes de la societat, especialment joves.
La V asimètrica de la recuperació és més asimètrica del que voldríem, però la vacuna és una esperança real i la llum al final del túnel encara és feble però existeix. El que queda d’aquesta temporada no serà normal. La següent, la temporada 21/22, serà la de l’autèntica recuperació. No serà una recuperació fàcil, quedaran seqüeles, en forma de menys consum, en forma de canvi d’hàbits culturals. Viurem una nova realitat, els públics seran més exigents, la seva gestió més tecnificada, necessitarem i comptarem amb nous continguts. I tindrem uns gloriosos anys vint, però trigaran encara un temps en arribar.
[1] 72% cinema segons comscore; segons dades recopilades per El País 73,4 % el Museo del Prado, 71,8 % el Museo Reina Sofia, 67% el Museo Nacional Thyssen-Nornemisza, 63,5% els museus de gestió directa del Ministerio de Cultura, 73 % pel Museo Guggenheim Bilbao, 75 % pel Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC, 76,7% el Museo Picasso Málaga, 65% els CaixaForum i CosmoCaixa; i un 77,8% segons l’informe Impacte de la COVID-19 en la freqüentació dels equipaments patrimonials de Catalunya el 2020 de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya
[2] Continuem utilitzant com a referències bàsicament enquestes en el món anglosaxó, on destaquem a aquest article Culture Restart les enquestes que a UK han estat fent a públics culturals des d’ Indigo ltd i altres consultores, on comptem amb dades de 3 onades d’enquestes en diferents moments de la pandèmia i que va ser presentat per l’Àrea de públics de l’ICEC i el SDE a les VI Jornades de Màrqueting Cultural el passat 2/11/20)
